Després de l’opa

Si és simplista parlar de fracàs i victòria encara ho és més fer-ho interpretant que la variació del valor en borsa en les 24 hores posteriors al desenllaç dona o treu raons a les entitats implicades. La cotització de totes dues durant l’últim any i mig ha estat condicionada per les expectatives generades per l’oferta de compra i el que és lògic és que s’ajustin, i no només en el termini d’un dia, al valor percebut pel mercat de la salut present i les expectatives de futur de totes dues, un valor en qualsevol cas encara notòriament superior a la cotització que tenien a l’inici del procés.

Una oferta inferior als càlculs dels accionistes del Sabadell sobre la rendibilitat futura de l’entitat en solitari, la possibilitat que alguns d’ells especulessin amb una segona opa si el percentatge d’acceptació quedava entre el 20% i el 50%, el suport de tenidors d’accions que alhora són clientes, el d’empreses i institucions, tot això afegit a la dificultat intrínseca de qualsevol opa hostil, que comporta una reacció defensiva, s’han conjugat per fer descarrilar la proposta d’integració presentada pel BBVA.

El pes de l’entramat social mobilitzat per advocar pel manteniment d’una entitat vinculada a un territori i un teixit empresarial apareix com un dels motius de pes que han portat a un resultat d’una contundència que pocs preveien. Els esforços dels dos bancs per fer arribar els seus missatges als accionistes i a la societat amb un contingut que anava més allà del que és purament comptable demostren que eren conscients del pes que tindrien aquests factors. Però entitats molt més imbricades institucionalment al seu territori d’origen van acabar sent absorbides durant la crisi financera que va dinamitar el mapa de caixes d’estalvi. El que va pesar llavors va ser l’estat terminal dels seus comptes i el que ha reforçat el projecte de continuïtat del Sabadell han sigut els resultats que ha ofert la seva gestió en els últims anys.

Els dos bancs plantegen ara, després d’un període excepcional excessivament llarg –que obligaria a replantejar els requisits de l’actual decret que regula les opa–, quin serà el seu futur. El valor de la petita escala ha quedat reivindicat. Però la necessitat de guanyar mida, un imperatiu comú a tot el sistema financer europeu pel qual han clamat els informes sobre la competitivitat de la UE de Mario Draghi i Enrico Letta, continua sent un repte pendent. S’hi podrà respondre amb aliances menys rígides que les absorcions, o amb elles. De caràcter nacional, o internacional. Que podrien reforçar, o qüestionar encara més que amb l’opa que ha decaigut, la supervivència d’entitats financeres amb autonomia de decisió vinculada al seu territori d’origen. Que el desenllaç de l’opa –el futur d’un BBVA i un Sabadell que segueixin camins independents– sigui un èxit o un fracàs per a cada un d’ells depèn molt més de com responguin a aquests reptes que de la reacció a curt termini dels inversors.