La tribuna

Una incògnita anomenada Esquerra Republicana

Hi ha hagut tantes Esquerres com voltes ha fet la història de Catalunya

Es llegeix en minuts

La més que probable elecció de Pere Aragonès com a president de la Generalitat ha disparat les especulacions sobre Esquerra Republicana de Catalunya. El més vell dels partits de la Cambra catalana és el que suscita més controvèrsies i dubtes sobre com exercirà el poder. No és estrany. Noranta anys donen per a molt. ¿Quina és l’Esquerra que pot arribar a la presidència de la Generalitat a finals de mes? ¿La de l’avi de la formació, que va viatjar al Moscou dels soviets a la recerca d’armes per emprendre l’aventura de Prats de Molló? ¿La de Josep Tarradellas, capaç de firmar un decret de col·lectivitzacions i d’entendre’s amb Adolfo Suárez per recuperar les institucions de la Generalitat? ¿La del Companys més obrerista, pròxim al ‘Noi del Sucre’, la del que va proclamar la República catalana el 6 d’octubre, o la del que va estar (literalment) en el punt de mira dels sectors independentistes del seu partit, durant la guerra, per no buscar un acord per separat amb Anglaterra? La conclusió és que hi ha hagut tantes Esquerres com voltes ha fet la història de Catalunya. També hi va haver la d’Heribert Barrera, que va entregar la Generalitat a la dreta el 1980 i va tacar el partit amb pronunciaments xenòfobs. ¿Amb quina ens quedem?  

Ni Aragonès ni Oriol Junqueras es poden equiparar amb Barrera. Aquest mai hauria dit «jo estimo Espanya», com va exclamar Junqueras al Tribunal Suprem, parafrasejant el cèlebre «madrilenys, Catalunya us estima» que Companys havia pronunciat a la Monumental, el 1937, en homenatge a la defensa de Madrid. A Barrera mai li hauria passat pel cap posar de portaveu un home com Gabriel Rufián, procedent d’una immigració que sempre va considerar «la principal amenaça de Catalunya». L’Esquerra d’avui ja no és aquell partit estret de militants i de mires dels primers anys de la Transició. Les pugnes i escissions que va patir i l’exercici del poder municipal van anar decantant l’històric partit de Francesc Macià cap a posicions més pròximes al Companys més moderat, el que va ser capaç d’aliar-se amb l’esquerra espanyola malgrat les vexacions que va patir per part de Juan Negrín. D’aquí va sorgir l’Esquerra que va participar en els tripartits liderats pel PSC. Un partit capaç de modular les seves aliances, sense renunciar al seu ADN independentista

Hi ha una cosa que l’esquerra de Barcelona no acaba d’entendre. Esquerra és el partit que més s’assembla a aquesta Catalunya interior que té un gran pes electoral. Sempre ha sigut així. Quan el 1938 la Comintern li va demanar a Palmiro Togliatti un informe sobre política catalana, aquest va concloure que, fora de la capital, Esquerra era el partit dominant. Esquerra, no el PSUC, com pensaven molts a Moscou. Franco també ho sabia. Per això va manar afusellar 42 alcaldes republicans. Durant el regnat de Jordi Pujol, aquesta realitat va quedar soterrada per l’hegemonia convergent, però la història és tossuda i les tradicions no desapareixen amb els anys. Pujol va ser un llarg parèntesi. Avui, Esquerra torna a ser aquest partit que domina a les comarques de parla catalana predominant. I l’assoliment més gran de Junqueras ha sigut guanyar posicions a la segona corona metropolitana, sense els vots de la qual Aragonès mai arribaria a la Generalitat.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

¿Quina és l’Esquerra que ha emergit del procés? O del fracàs del procés com a artefacte unilateral. Una ERC volàtil, com sempre, que va jugar amb foc l’octubre del 2017, i que ha votat una adversària temible com a presidenta del Parlament després d’haver sostingut Pedro Sánchez a la Moncloa. No hi ha tanta incongruència com podria semblar. Esquerra té davant seu una possibilitat històrica: sumar un altre president a la llarga llista de molt honorables que atresora. Farà tot el possible perquè no se li escapi aquesta possibilitat, amb un Parlament escorat pel procés i un PSC a l’aguait. Per arribar a la presidència, Junqueras farà el que faci falta. Però el dia després, intentarà que Aragonès governi amb el realisme que li exigeixen els seus quadros municipals a Catalunya i la seva posició privilegiada a Madrid. Si el deixa Carles Puigdemont, que maniobrarà des del primer dia per dinamitar el Govern i precipitar noves eleccions.