Líder desactivada
Borràs i la vacuïtat de la retòrica
La cap de cartell de JxCat afirma que és l’Estat el que es confronta amb Catalunya, que tot és ingerència d’un Estat a considerar aliè tot i que li pagui el sou
Ja Plató denunciava, a propòsit de Gòrgies i els sofistes, l’ús de la retòrica com a manipulació. La defensava, en canvi, com a instrument de recerca i exposició de la veritat. La retòrica, i la seva germana l’eloqüència, poden ser utilitzades amb facilitat per enganyar amb trucs que els profans desconeixen i els professionals consideren similars als d’un prestidigitador. Ara, segons Laura Borràs, en una inversió clàssica dels termes, és l’Estat el que es confronta amb Catalunya. Tot és ingerència de l’Estat, d’un Estat que cal considerar aliè encara que li pagui el sou. Però, és clar, es tracta d’escamotejar sense que es noti gaire que la pobra autonomia catalana, també el Parlament, és una concessió de l’Estat controlada per l’Estat i que, en coherència, s'hauria d’afanyar a denunciar en comptes de presidir.
Fan malament els que confonen aquesta teatralització de l’àgora amb un indicador de futur. Borràs ha estat desactivada pels seus mitjançant el curiós mètode de convertir una cap de cartell en una icona parlant, situada, això sí, al lloc més alt i, a partir d’ara, més inoperant de la política catalana. La seva tasca transita de Gòrgies a Nietzsche, ja que ara la finalitat de la retòrica tracta, i a la descarada, de donar un sentit, no a l’univers o ni tan sols al país, sinó al petit món dels que s'entesten a imaginar que l’interior del túnel de Puigdemont conté més llum salvífica que la paret del fons de la cova de Plató. Ombres del procés, gireu el cap, mireu enrere i veureu com no hi ha més sortida que l’entrada. Perquè tal cosa trigui una mica més a succeir, la retòrica de Borràs és el més indicat per mantenir sobre el veritable rostre de JxCat el vel de misteri que n'oculta les faccions autonomistes.
Mentrestant, els dos partits treballen per formar un Govern capaç de recuperar un cert prestigi entre els administrats, sobretot entre els que comparteixen ideari, però també, una mica, entre els altres. No és senzill d’entrada, però si JxCat, un cop salvat l’escull de Borràs, aconsegueix desactivar Canadell i deixar-lo palplantat al seu escó, el camí s’haurà aplanat una mica més. De manera que, si com pretenen Aragonès i el veritable líder Jordi Sànchez, el pròxim Govern es dedica, en cos encara que no sigui en ànima, a fer més bé la seva feina que l’anterior, és previsible una clara divisió de funcions entre la plaça de Sant Jaume i el parc, no el circ, de la Ciutadella. A l’executiu, la màxima col·laboració i entesa possibles venint d’on venim, sobretot si la molt més preparada i raonable Elsa Artadi actua de parella de ball d’Aragonès. Al Parlament, la caixa dels trons, no la de Pandora, amb Borràs, i Canadell, si tot surt bé, escalfant l’aire dins de la bombolla de la cambra, a base de confrontar-se amb Esquerra encara més que amb l’Estat i els partits que el defensen.
Notícies relacionadesDins de les circumstàncies, les clàusules del pacte entre ERC i JxCat no poden donar per a més. El pragmàtic disseny que en resulta, si s’executa amb un mínim de destresa, funcionarà ben bé fins a mitja legislatura. Després ja ho veurem.
No és gaire realista doncs amoïnar-se pel Parlament. Encara menys els que recorden que, a més de convertir en sinònims els antònims parlar i garlar, l’altra especialitat de Laura Borràs, assajada amb èxit quan dirigia de manera tan poc operativa la Institució de les Lletres Catalanes, consisteix a enlairar la seva imatge a base de donar-se molta visibilitat, molta més a ella mateixa que a qualsevol pedestal on s’enfili.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Carles Puigdemont ERC - Esquerra Republicana de Catalunya Laura Borràs Pere Aragonès Elsa Artadi Junts per Catalunya
