Antoni Vila Casas: molt mecenes, molt eclèctic

‘Jo com a mínim me’ls gasto, que els altres...’ Així li agradava definir-se, i justificar-se davant la crítica d’eclèctic, en el sentit oposat a avantguardista. Abans que res i en relació a l’art, Vila Casas va ser un catalanista radical. ‘Art català, que els altres ja tenen qui els defensi’. Era inútil que li intentessis fer veure que la millor manera de defensar l’art català és procurar, i aconseguir, que els de fora te’l reconeguin i en conseqüència te’l defensin. Ell sabia què volia fer amb els seus diners: una gran mostra de l’art català del segle XX. El problema era el criteri, o més ben dit la dificultat de trobar, ni que fos en préstec, un argumentari en defensa del seu criteri diguem-ne no discriminatori. Al final el va trobar, més per la quantitat que per raons de coherència estètica. La més gran indelicadesa que podies cometre quan et convidava a dinar era referir-te a la Fundació Suñol, al Passeig de Gràcia, obra d’un altre col·leccionista que també se’ls gastava però en una línia ben definida, apuntant cap a les millors obres dels millors, és a dir les que més bé definien el seu combat amb la creació d’expressió pròpia. Com que la gent tan generosa com ell i d’edat tan avançada no es mereixia crítica, i menys si era tan punyent i dolorosa com aquesta, parlàvem del país. La seva extraordinària perspicàcia l’hauria d’haver convertit en prototip i model de l’independentista escèptic, ja que ho era de tota la vida i es va saber abstenir, sàviament, de baixar del burro per pujar al cavall que, no en dubtava, s’havia d’estavellar.

Ara ningú en dona res i molts se n’amaguen o els amaguen, és a dir que els arraconen, però hi va haver una època, la del regnat de can Gaspar i els marxant més espavilats, que a totes les cases ‘bones’ de Barcelona rumbejava l’art català, sobretot modernista, però en molts casos sense fer gaires escarafalls a Dau al set. Però per a Vila Casas donar suport a l’art català no era una moda sinó una passió. Per això va persistir. El col·leccionisme es va apoderar del seu esperit inquiet, d’inconformista que no en té pro amb el que hi ha i busca més enllà. Aquesta va ser la clau del seu èxit com a empresari farmacèutic, un camí paral·lel al que el va dur a obrir Can Framis i tots els altres centres de la seva única i extraordinària Fundació. Quan preparava el centenari d’Espriu li vaig proposar que financés l’encàrrec de vuit o deu escultures públiques basades en els personatges més característics de l’escriptor. No va quallar perquè no ens hauríem posat d’acord en els noms dels artistes.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El destí de les col·leccions privades d’art amb entitat considerable, sol tenir dos finals contraposats. O bé les obres més considerables van a parar a algun museu i la resta es dispersa entre els hereus, o bé la col·lecció sencera es manté i es converteix en fundació o centre d’art finançat pel propi mecenes. No cal pensar en la Frick de Nova Iork o la Wallace de Londres sinó més aviat i més a prop en la col·lecció Plandiura, base del primer fons del MNAC. O en el museu Lousiana d’Art Modern, així mateix d’iniciativa privada, situat lluny de les ciutats, en un paratge natural de Dinamarca.

En un país com el nostre de tan gloriós passat artístic i tan dubtós panorama actual, on el MACBA ha de bracejar per mantenir-se a la superfície, l’obra de Vila Casas mereix tot la gratitud. Sense discussió ni recança. Medalla d’or de la Generalitat atorgada l’any passat en just reconeixement. Ara bé, d’aquí deu o vint anys, què en serà de la seva Fundació?