Violència, malestar social i excuses dubtoses

Els disturbis al carrer d’aquestes últimes nits han de ser compresos i analitzats considerant les seves causes profundes. Això no vol dir que no s’hagi de censurar que una reivindicació, qualsevol, es condueixi en condicions de violència. L’empresonament de Pablo Hasél ha sigut el detonant d’aquestes accions, i la societat i els poders públics han de reflexionar sobre la vigència de la llibertat d’expressió, sigui quina sigui la consideració que rebin les opinions manifestades –en el cas de Hasél, mereixedores de més d’una desqualificació–. Dels partits polítics s’hauria d’esperar més celeritat en les modificacions necessàries del Codi Penal i menys a llançar-se a utilitzar les protestes en favor de les seves respectives agendes partidistes o encara pitjor, a l’auspiciar o disculpar fets del tot censurables, que suposadament en defensa d’una llibertat en qüestionen d’altres, com quan concentracions en defensa de la llibertat d’opinió destil·len tanta agressivitat contra els mitjans de comunicació. 

Els disturbis, aquesta «violència extrema i gratuïta», segons la policia (que també ha de revisar els seus protocols d’actuació), poden ser també, més enllà del ‘cas Hasél’, un símptoma del malestar social que nia en les joves generacions. És un avís per a navegants en una societat que viu moments crítics dels que només sortirem amb criteris democràtics i d’equitat econòmica que conjurin el fantasma de la violència que ha emergit aquests dies.