La meva setmana

Els nous rostres bells

Les mascaretes han aconseguit que persones amb rostres que no cridaven l’atenció a primera vista acaparin ara mirades pel carrer

1
Es llegeix en minuts

Article 726. A poc a poc es van complint aniversaris de l’arribada de la Covid a llocs del món. Realment això ens fa veure que la pandèmia conviu amb nosaltres més temps del que esperàvem, però jo tinc una amiga que té 80 anys i que sempre li veu la petita part positiva.

Ella em diu que també hi ha la part positiva de les petites coses. Ella mai ha dormit millor a les nits, perquè diu que aquesta falta de soroll amb el temps la trobarem a faltar. També em comenta que el seu veí de dalt viatjava molt i sempre escoltava les rodes de la seva maleta, ara ni rastre. I sobretot em parla... Bé, potser us ho explico després del millor de la meva setmana.

Tercer lloc. ‘A parts iguals’. Bellíssima cançó de Dani Flaco. Té una poesia tremenda que t’acaricia l’ànima. Per escoltar-la en bucle tota una tarda i sentir que sempre hi ha un equilibri en una relació de parella.

Segon lloc. ‘Anatomía de un dandy’, escrita per Óscar García Blesa i Álvaro Giménez Sarmiento (Filmin). Un documental imprescindible sobre la vida d’Umbral i com el seu dolor i la seva recerca de la felicitat el van portar al seu lloc al món

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Primera posició. ‘El suplent’ (TV-3). Formidable programa on brillen els alumnes, el professor titular i el suplent. El capítol de Juan Carlos Unzué va ser formidable i una lliçó sobre com lluitar contra qualsevol adversitat. El ritme i l’energia que imprimeixen els mateixos estudiants són ingredients perfectes per a aquest formidable programa.

Notícies relacionades

I la meva amiga em diu també que la pandèmia ha portat els rostres bells de mascareta. Persones que potser els seus rostres no cridaven l’atenció a primera vista, perquè potser el seu nas o la seva boca eren diferents, però que portar-la els ha fet bells i acaparen mirades pel carrer.

Sempre m’ha agradat la gent que dins del dolor i la dificultat que vivim troba petits motors per continuar funcionant. Cert és que els rostres bells de mascareta han d’estar vivint el seu moment daurat. ¡Bon diumenge!