La densitat de Barcelona

Vaig tornar a pensar en això quan vaig llegir Salvador Illa, president de la Generalitat, en l’entrevista a EL PERIÓDICO sobre la necessitat de densificar poblacions com a palanca per combatre l’alça de preus. Barcelona sempre ha tendit a aquest model, és una ciutat de barris apinyats, perquè la geografia així ho ha sentenciat: atrapada entre el mar i la muntanya, només pot créixer pel nord i el sud, i això confina amb altres municipis. El difícil creixement sostenible de la ciutat ha fet els seus equilibris amb zones verdes i superilles, però els metres quadrats són els que són i hi ha cada vegada més llars i més famílies obligades a viure en habitacions o compartir pis per falta d’oferta a un preu assequible.

Densificar és una paraula que m’espanta. Em fa pensar en estrès, en serveis atestats, en transport públic atapeït. També fa venir calor fins i tot: justament les zones més densificades són les que responen pitjor a la crisi climàtica i les que pateixen l’efecte illa de calor en els estius tòrrids.

Notícies relacionades

¿Filtrar és d’esquerra o de dreta?

Pati de butaques, camp de batalla

Però si l’alternativa és no fer res, o deixar que la població es vagi allunyant dels centres de treball, en noves urbanitzacions i localitats mal comunicades, densificar ja no sona tan malament. Amb les infraestructures de mobilitat de què disposem, i amb plans de millora que s’allarguen en el temps; amb el cost que representa donar servei a zones urbanitzades aïllades, que requereixen protecció civil específica davant de contingències, incendis forestals i clima extrem, serveis públics com metges o escoles... doncs potser sí que toca preparar regulacions per adaptar-nos a aquests temps. No estem sols en aquesta croada. Vitòria ja va emprendre el mateix camí, a Alemanya hi ha ciutats també compromeses amb plans urbanístics del model de ciutat compacta, Tòquio ja n’és un exemple i Melbourne segueix al darrere, totes grans ciutats buscant solucions per a la crisi habitacional.

Posats a densificar, pensem en municipis descentralitzats amb potencial per créixer, en tot cas, abans de compactar encara més ciutats amb índexs extrems de població. L’Hospitalet és la ciutat més atapeïda d’Espanya, i despunta en el rànquing europeu. La mateixa ciutat de Barcelona no té gaire marge tampoc. En un passeig aquest cap de setmana per Horta, i recorrent carrers com Pedrell, amb els seus trams costeruts i cases baixes, em plantejo fins quan podem mantenir aquesta fisonomia urbana al terme municipal. El barri de Ciutat Vella, en temps de l’alcaldia de Pasqual Maragall, va patir una reforma urbanística en sentit contrari, quan es va esponjar amb la demolició literal de carrers per oxigenar espais i forçar, de passada, una renovació dels seus usos i veïnat. Densificar, esponjar..., el preu de l’habitatge no és l’única cosa en joc.