El nostre món és el món

¿Desori català?

La Generalitat al·lega l’agreujament de la pandèmia per retardar les eleccions fins al 30 de maig, però el TSJC valida el 14-F

Es llegeix en minuts

Catalunya va a unes eleccions molt estranyes. La campanya serà freda, sense mítings. Hi haurà, això sí, crispats debats a la TV. Més preocupant: seran unes eleccions amb absoluta falta de consens. Ni per a la data electoral.

Les va convocar la Generalitat el 22 de desembre per obligació estatutària ja que durant dos mesos no hi havia hagut candidat a president per substituir l’inhabilitat Torra. Però el 15 de gener un decret firmat pel vicepresident en funcions de president, Pere Aragonès, «va deixar sense efecte» la convocatòria i en va emplaçar una altra per al 30 de maig si la pandèmia ho permetia. D’entrada, quatre mesos després. 

L’estat d’alarma (fins al 9 de maig) era el mateix. Causa: l’empitjorament de la pandèmia després del Nadal i una mala previsió per al febrer. ¿Podia fer-ho Aragonès? A diferència d’Euskadi i Galícia les eleccions no van ser decidides per un president, sinó obligades, precisament per l’absència de president. I no hi havia confinament domiciliari

I sense acord general, com a Galícia o Euskadi, ja que no va comptar amb l’aval del PSC, que només acceptava un ajornament, sense nova convocatòria i possibles noves llistes, fins a finals de març. Hi ha hagut recursos davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que han sigut admesos. A més, entre la convocatòria (22 de desembre) i la desconvocatòria (15 de gener), el dissabte 9 EL PERIÓDICO DE CATALUNYA va publicar una enquesta que col·locava el PSC, per primera vegada, com el partit més votat i el seu nou candidat, Salvador Illa, com el president preferit.

¿La desconvocatòria va ser a causa d’una raonable preocupació en vista de l’agreujament de la pandèmia o a un canvi de les expectatives electorals, tampoc segur ja que el percentatge d’indecisos era alt? O a una barreja de les dues coses. Cert, la tercera onada és més forta, però tampoc és normal que el Govern decideixi una cosa tan forta com suspendre unes eleccions mentre el seu conseller d’Empresa vulgui anul·lar el confinament municipal amb permisos d’un dia per esquiar.

El més estrambòtic és que la falta de consens va obrir la porta als recursos al TSJC, que ha decidit de forma «cautelar» (no definitiva) que les eleccions siguin el 14 de febrer, però avisant que, per motius procedimentals, la decisió final no es coneixerà fins al 8 de febrer. O sigui, quan els partits estiguin en plena campanya, s’estigui votant per correu (que pujarà molt) i a pocs dies de la votació. Pot haver-hi, doncs, un inici de campanya que després quedi suspesa per decisió del TSJC o perquè de les restriccions es passi a un nou confinament. El divendres 29 a les zero hores començarà una campanya amb risc d’interrupció.

El TSJC ho raona jurídicament. Votar el 14-F és, en principi, el raonable ja que és un dret fonamental, no hi ha confinament i la provisionalitat de la Generalitat no ha de prolongar-se quatre mesos més. Però no decidirà fins al 8 de febrer i tot pot canviar si hi ha confinament domiciliari. Val TSJC, però per al ciutadà el panorama és kafkià. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

I sobre Catalunya plou –o diluvia– incertesa i confusió des de fa molts anys. Des de la sentència del Constitucional del 2010 que «va raspallar» un Estatut aprovat en referèndum i per les Corts espanyoles. Des de la posterior deriva brexitiana d’Artur Mas en les eleccions anticipades del 2012. Des de la independència unilateral (durant unes hores) del 2017 i el 155. Des del judici del Suprem amb dures penes de condemna. I els tres últims presidents han acabat malament. Mas, que va guanyar el 2014 (al quart lloc de la llista), va ser tret pels anticapitalistes. Puigdemont a Waterloo. Torra, inhabilitat per la pancarta. I JxCat i ERC s’han barallat en el Govern tota la legislatura. Estem aterrant en un desori. Segons el DIEC, «estat de desordre i confusió en què no hi ha manera d’entendre’s». Aquesta vegada amb toc de queda.

Et pot interesar

Alguna cosa no funciona. ¿Només alguna cosa? És anormal que Catalunya, que aspira sempre (com a mínim) a més autogovern, hagi sigut incapaç durant 40 anys (des del 1980) de dotar-se d’una llei electoral pròpia per a la qual té competència. És una de les poques comunitats autònomes –no diguem ja països– que no la té. 

¿El tradicional seny s’ha eclipsat en vista del desori?