L’embolic de la data electoral

Divendres passat vaig escriure que a Catalunya la incertesa estava sent massa forta durant massa temps i que llavors (15 de gener) encara no sabíem si votaríem el 14 de febrer com es va decidir, per imperatiu estatutari, el 22 de desembre. El mateix divendres la Generalitat va decidir –sota el mateix estat d’alarma que al desembre– que la pandèmia faria impossible votar el 14 de febrer, «va deixar sense efecte» aquella convocatòria i en va anunciar una altra, si les circumstàncies ho permetien, per al 30 de maig.

Ara la sala administrativa competent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada per set magistrats, ha suspès provisionalment la decisió de la Generalitat, de manera que de moment es manté la data del 14 de febrer. Però la decisió no és definitiva, perquè s’han de rebre, fins dijous, les al·legacions de la Generalitat, la fiscalia i altres recurrents. És possible, per tant, que la decisió definitiva la sapiguem el pròxim divendres.

Som davant un embolic monumental que confirma la incertesa en la qual ens trobem immersos. També, davant una preocupant inseguretat jurídica. Que Meritxell Budó, la consellera i portaveu de la Generalitat, acusi el TSJC de generar-la ja indica que alguna cosa no va bé. És tasca dels tribunals controlar la legalitat de les decisions de l’Executiu. Els governs no tenen l’última paraula en un país democràtic, i menys quan es tracta dels reglats processos electorals.

En tot cas, gran part de l’embolic té el seu origen en el fet que, per acord de JxCat i ERC, no hi ha president de la Generalitat des del cessament de Quim Torra. I Pere Aragonès no va convocar eleccions –com van fer Urkullu i Feijóo–, sinó que va complir un tràmit obligat al no haver-se presentat cap candidat –per decisió de JxCat i ERC– a la presidència de la Generalitat. I, a més, van pactar una cosa molt estranya: Aragonès no tindria totes les atribucions d’un president en funcions. ¿Llavors podia Aragonès, que només va convocar obligat, deixar sense efecte la convocatòria i responsabilitzar el Govern d’una nova convocatòria?

Seria anar mes allà d’un ajornament tècnic per la virulència de la pandèmia que s’hauria hagut de justificar. Continuem en el mateix estat d’alarma que el 22 de desembre, no hi ha confinament domiciliari i a Portugal, amb més restriccions que aquí, hi haurà eleccions presidencials el pròxim diumenge. Ni a Trump li va passar pel cap –i les institucions americanes no ho haurien permès– dilatar tres mesos les eleccions per la pandèmia que als Estats Units ha causat ja més de 408.000 morts.

A més, la decisió es va prendre –al contrari que a Euskadi i Galícia– sense el consens de tots els grups parlamentaris. I un portaveu de JxCat no va tenir rubor a tuitejar que així tindrien més possibilitats de guanyar.

Et pot interesar

A Catalunya hi ha una degradació institucional de la qual seria injust culpar només JxCat i ERC. Però la incapacitat d’un Govern que ja no tenia recorregut des de fa un any, segons va afirmar el seu llavors president, ha sigut rellevant. Tot i que la degradació ve de lluny i el 155– amb independència de les seves causes– també hi va contribuir.

Arribats a aquest punt, s’haurà d’acatar la decisió final del TSJC i esperar que –al més aviat possible– Catalunya tingui un nou Parlament i un nou Govern, que gairebé segur haurà de ser de coalició, que prioritzi la immediata reconstrucció econòmica i política. Menys utopies, menys entossudiment en blocs, menys partidisme i més voluntat de diàleg i de governar per a tothom.