Després del debat del Parlament

Però Catalunya ha canviat. La crispació –ja va començar amb el president Aragonès– ha baixat i la prova és que la governació ha sigut possible per la col·laboració del PSC, l’ERC independentista i els Comuns. I la societat i el carrer han reflectit aquesta relativa normalització. Han millorat molt les expectatives i la seu de moltes empreses ha tornat a Catalunya.

Illa aborda els problemes per sobre de les diferències polítiques. Amb aquella màxima de Tarradellas que Catalunya és prou gran perquè hi càpiguen tots, però massa petita perquè sobri ningú. L’accés a la vivenda és avui el primer problema i la causa principal de la desigualtat i el malestar. Va obrir perspectives, potser massa ambicioses, però al parlar de vivenda, seguretat, energies renovables, sanitat, envelliment de la població, canvi climàtic, escola, integració d’immigrants... va demostrar que són qüestions que ha treballat a fons i que vol afrontar amb pocs prejudicis. ¿Podrà? Som al primer capítol.

El segon partit és Junts, però Puigdemont –malgrat la llei d’amnistia– segueix a Waterloo i Catalunya no pot estar normalitzada si el líder del segon partit no pot entrar al país. I aquesta anormalitat condiciona Junts. Afirmar, com Albert Batet, que Illa és el gran anestesista d’una Catalunya que va malament, exagerant tots els problemes, no és una anàlisi correcta. Tot i que algunes de les seves advertències –vivenda o seguretat– han de ser tingudes en compte.

Illa continuarà governant, doncs, amb ERC i els Comuns. No serà fàcil perquè, malgrat estar obligada al realisme pels resultats del 2024, ERC només ha "interromput" el seu independentisme amb la promesa del finançament singular per a Catalunya. Aquest és el pacte amb el PSC, però ha de ser aprovat pel parlament espanyol i per això ERC ha presentat el seu projecte de llei. Però, ¿què passaria si el projecte, malgrat el vot del PSOE i del PSC, no fos aprovat? A més, Sánchez té una situació parlamentària molt feble i pot caure. El pacte PSC-ERC funciona, però és només conjuntural. I amb els Comuns, tot i que tots dos venen del "progressisme", l’enfocament pragmàtic d’Illa no sempre coincideix amb les exigències d’una esquerra que tendeix a les solucions miracle: "Ho vull, doncs puc". I la diferència sobre l’aeroport hi és. ¿Convé reduir la connectivitat internacional davant Madrid, París, Londres o Frankfurt? Però la desconfiança respecte a Junts, la por del PP-Vox i el rebuig de l’extrema dreta són fonaments que compten.

Alejandro Fernández, bon polemista, va dir que, per a ell, el mal menor (¿Illa?) no és la normalitat. Té la seva raó, però la viabilitat del seu programa thatcherià a la Catalunya del 2025 és gairebé nul·la. La política exigeix socis. I el PP de Fernández no els té. ¿Els vol?

Notícies relacionades

¿A l’escola fins als 18?

La prova fatxa

¿L’extrema dreta? Animats per alguns sondejos, Garriga i Orriols, uns bons demagogs, creuen que el desconcert davant l’augment de la immigració els donarà dividends. Però predicar que la immigració és una catàstrofe i exigir l’expulsió selectiva (o no selectiva) és absurd. Per funcionar, Catalunya necessita immigració. Però si el PSC, Junts, ERC i els Comuns no fan passos efectius per afrontar alguns problemes –com la vivenda i la seguretat– Vox i Orriols creixeran. Els menors de 35 anys dels setanta vam creure –i vam encertar– que Franco i la dictadura eren el passat. Els d’avui poden pensar que no els agrada un sistema que no soluciona la seva primera preocupació.

Potser la clau és la reflexió d’Illa a Jéssica Albiach: prosperitat compartida, tota, però abans, o alhora, cal crear-la.