L’horitzó de la immunitat

Quan ja han passat tres setmanes des del 27 de desembre, quan es va injectar la primera dosi de la vacuna contra la Covid a Espanya, la realitat continua contradient les il·lusions més infundades o les expectatives massa optimistes. Una realitat definida per les xifres que han convertit aquest cap de setmana en el més negatiu des que els contagis es diagnostiquen i comptabilitzen amb una raonable fiabilitat –84.287 contagis i 455 morts des de divendres passat– i per les diverses dificultats que s’han anat presentant durant la posada en marxa d’un programa de vacunació de dimensions inèdites. Durant la primera setmana van ser les imprevisions que van deixar amb el peu canviat les autoritats sanitàries de diverses comunitats, amb dispositius que encara no tenien ni l’organització ni els recursos humans necessaris. Després va ser la mateixa dificultat de l’operació, especialment en la seva primera fase, que passa per acudir una a una a les residències d’avis per immunitzar el col·lectiu en més risc. Finalment, el retard, pel que sembla més breu del que es va anunciar al principi, de l’arribada de vacunes precisament pels ajustos necessaris per augmentar la seva producció. 

Tot i que entre responsables polítics de les diferents administracions sanitàries no deixin d’intercanviar-se algunes declaracions en to de retret sobre les respectives responsabilitats, les xifres –1.139.400 dosis entregades a les comunitats autònomes, 897.942 d’administrades, un percentatge que va del 52% del País Basc, que ha preferit assegurar reserves per a la segona inoculació, al 98% de les Canàries– semblen corroborar el que uns i d’altres acaben reconeixent: si no es vacuna més ràpid és perquè no surten més vials de les cadenes de producció.

És cert que el Ministeri de Sanitat des del primer moment va advertir que la cota del 70% en els vacunats amb la qual s’aconseguirà la denominada immunitat de grup no arribarà fins a finals d’estiu, de manera que qualsevol que esperés una canvi immediat de la situació no feia més per autoenganyar-se. Però també ho és que certs aires d’eufòria han facilitat aquesta confusió. Fins i tot aquest calendari que podria semblar prudent pot acabar sent excessivament optimista vist l’actual ritme de la campanya de vacunació. Després de la més complicada fase inicial es podria esperar que el ritme s’acceleri quan augmenti la capacitat productiva dels grans laboratoris i arribi el moment d’inocular les vacunes a la població general, en llocs on es podrà actuar amb més agilitat, com ara els centres de salut.

Però també poden produir-se nous colls d’ampolla a les plantes de producció. O quan arribi el torn d’altres grups de risc, com ara els dependents que viuen en domicilis particulars. O si part de la producció mundial s’ha de derivar als països en emergència sanitària que no han tingut capacitat econòmica per accedir als primers centenars de milions de dosis que han acumulat les regions més riques del globus. Davant tantes incerteses (com ho és, malgrat les precipitades proclames de la presidenta de Madrid, saber quin impacte estan tenint en l’actual pic de contagis l’anomenada soca anglesa o la laxitud dels contactes nadalencs), s’hauria de tenir la seguretat que el dispositiu de vacunació estigui en condicions de mantenir el ritme més alt possible, sense menysprear cap de les mesures excepcionals que hi puguin contribuir, des del desplegament dels mitjans de la sanitat militar fins a la col·laboració del sector privat.