La tribuna

Fatiga pandèmica

Els científics ens estem cansant d’anticipar els problemes i que ens ignorin o es riguin de nosaltres. Hem de treballar junts i no deixar que l’interès polític i els personalismes ens distreguin

Es llegeix en minuts

Un cop més, les prediccions es compleixen: comencem l’any enfilats en una tercera onada pandèmica de dimensions considerables. L’han alimentat sobretot la reticència dels polítics a imposar restriccions durant les festes, malgrat la insistència dels científics, i la incapacitat de certa gent d’actuar amb prou seny. És just repartir les culpes equitativament.

La situació actual espanta. Al Regne Unit acumulem rècords de contagis i xifres de morts diàries per sobre les de la primera onada. Les raons del descontrol no son clares. Boris Johnson ho atribueix a la nova variant del virus, que s’ha convertit en prevalent amb rapidesa i sembla ser més infecciosa, però hi ha un component de mala gestió que no es pot obviar. Encara no sabem quina de les dues coses, mutació o incompetència, ha tingut pes més en el desastre.

Les onades anteriors ens han ensenyat que no podem quedar-nos mirant els veïns sense fer res, perquè Europa és massa petita i el virus massa ràpid. Ja estem veient que la tendència a l’alça s’està escampant pel continent. Els científics normalment demanem preparar-nos per a la pitjor de les possibilitats (en aquest cas, un tsunami com el britànic) però els dirigents prefereixen esperar-se per si de cas hi ha sort i es poden estalviar mesures que tenen un alt cost polític. El que passa és que aquesta estratègia reactiva (proposar solucions quan hi ha un problema) té un preu més elevat en vides que la via proactiva (anticipar el problema i posar mesures per minimitzar-lo).

Per desgràcia no podem esperar que les vacunes ens salvin d’aquest pic, perquè els seus efectes tardaran mesos a veure’s. L’inici de la campanya de vacunació ha sigut més lent del que s’esperava, fins i tot als països que s’han organitzat bé. Agafarem velocitat a mida que llimem les imperfeccions del pla i s’afegeixin més vacunes a les que ja han estat aprovades però, malgrat tot, els anuncis triomfals de tenir la major part de la població protegida a l’estiu ara es veuen massa optimistes.

Sembla, doncs, que el 2021 serà un altre any difícil, si més no la primera meitat. És cert que hem après molt en aquests mesos. Sabem com tractar els malalts greus, com rastrejar el virus i com predir-ne l’evolució amb més exactitud. Però la situació es complica perquè tots patim el que anomenem fatiga pandèmica. Els ciutadans estem tips de fer sacrificis que no serveixen de res, perquè quan ens relaxem tornem al punt de partida. Els sanitaris estan físicament i mentalment exhausts d’estar permanentment de guàrdia. Els polítics estan tips d’estar a l’ull de l’huracà, havent de prendre decisions impossibles i rebent pals per totes bandes quan no aconsegueixen nedar i guardar la roba. I els científics ens estem cansant d’anticipar els problemes i que ens ignorin o se’n riguin de nosaltres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

Quan, a principis de desembre, uns quants vam començar a suggerir que repenséssim el Nadal per evitar una situació com la que tenim ara, ens van titllar d’exagerats i ens van tirar la cavalleria per sobre a xarxes i tertúlies. Ha tornat a passar ara amb la proposta de retardar uns dies la tornada a l’escola per parar el cop dels possibles contagis per les festes. Les tradicions i els nens son temes que provoquen reaccions viscerals, és comprensible. No ho és tant l’escarni públic i les desqualificacions personals de professionals de la salut o la comunicació que sembla que no entenguin com funciona la ciència: debatre d’una forma ponderada idees que s’han erigit sobre dades sòlides és necessari per poder avançar quan hi ha dubtes, normalment trobant solucions de consens. Però encara desgasta més veure com els qui governen ni tan sols volen plantejar-se alternatives a la via oficial. Algú s’ha queixat de la confusió que crea que els debats científics es facin a les xarxes o als mitjans, però és l’única alternativa que queda quan no es poden fer als despatxos dels ministeris.

La incertesa és el motor de la ciència i el progrés. Quan tenim prou dades per entendre una realitat, el camí a seguir està clar. Si no, el que cal és escoltar totes les veus que proposen teories raonables i, plegats, trobar la sortida més plausible per poder avançar. Així tenim menys possibilitats d’equivocar-nos que ofegant les veus que no encaixen amb les expectatives que ens hem fet. Els científics ho tenim clar, però si no aconseguim que tothom ho entengui, ens esperen uns mesos complicats: per sortir de la pandèmia ens cal treballar junts i no deixar que l’interès polític i els personalismes ens distreguin.