Els perills de l’hantavirus

es van descriure als anys 30 del segle passat a l’Àsia, i els seus parents pròxims als anys 90 als Estats Units. Se sap bé com es transmeten i quin mal causen. No ens agafa per sorpresa.

Notícies relacionades

Contra el malbaratament alimentari

Tapar forats amb fons europeus

Els hantavirus americans han provocat brots durant les últimes dècades. El més conegut d’aquests brots potser és el del 2018 a l’Argentina, amb 29 persones afectades per la mateixa variant que la de l’MV Hondius, la dels Andes. Va ser un dels primers en què es va demostrar una clara transmissió entre humans (la via d’infecció habitual són les rates). No hi ha gaire gent que sàpiga aquesta història perquè cap brot ha sigut tan mediàtic com l’actual, potser en part per la peculiaritat de passar en un entorn tan complex com un creuer.

I vet aquí el segon déjà-vu: igual que durant la pandèmia de la covid, veiem errors de comunicació (començant pel capità del vaixell, que assegurava als passatgers que la primera víctima no havia mort d’una malaltia infecciosa, quan encara no hi havia prou informació), decisions preses amb massa rapidesa al marge dels experts i l’ús d’una crisi de salut com a arma política per debilitar el rival. I se suposava que de la pandèmia n’havíem de sortir tots millors. Sembla que, en realitat, no vam aprendre gran cosa. Deixem que els que en saben facin el que calgui per aturar el brot, informem-nos bé, siguem raonables i no caiguem en les trampes de sempre.