Els estius del futur

Això és una anècdota personal que no té cap valor científic, perquè és una observació. Però encaixa perfectament amb la muntanya de dades que fa dècades que acumulem que sí que confirmen que hi ha un canvi climàtic, i que no exagerem gens si l’anomenem "emergència".

Això és una anècdota personal que no té cap valor científic, perquè és una observació. Però encaixa perfectament amb la muntanya de dades que fa dècades que acumulem que sí que confirmen que hi ha un canvi climàtic, i que no exagerem gens si l’anomenem "emergència".

Per exemple, aquest juny ha sigut el més càlid a Europa occidental des que hi ha constància: la temperatura mitjana va arribar a 24,9 ºC. Les onades de calor cada cop hi són més freqüents. Al Regne Unit, on normalment passo part de l’estiu, abans se’n veia una cada 60 anys; ara, estan espaiades només uns sis anys, segons un estudi de l’Imperial College. Al sud d’Europa estem preparats per a les temperatures altes i tenim eines per fer-les més suportables, però al nord no, i ara que les experimenten amb més freqüència, l’impacte en la gent és molt més fort. Amb cases folrades de moqueta i dissenyades per no deixar escapar cap caloria, els estius actuals són literalment letals.

Perquè les conseqüències de tot això no es limiten a la incomoditat de trepitjar una sorra ardent. En aquestes condicions, els incendis son més habituals i extensos i duren més, com bé saben al nord-est de la península Ibèrica i a altres zones d’Europa (al juny i juliol hi va haver prop de 100.000 desplaçats al continent per culpa del foc). I la mortalitat augmenta. S’ha calculat que els 1,3 ºC que ha augmentat la temperatura mitjana aquest segle són responsables del 65% de les morts que es consideren conseqüència directa de la calor: més de 1.500 a les principals ciutats europees aquest any, tot i que la xifra real segurament és més alta.

Que les temperatures estan pujant no és discutible. No és una qüestió d’opinions: són fets. Només els que no saben llegir una gràfica (i alguns d’aquests arriben a llocs d’alta responsabilitat) s’atreveixen a girar-se d’esquena a una realitat demostrable. Però el negacionisme climàtic seriós ja fa temps que ha canviat d’arguments i ara se centra a dir que aquest escalfament que patim no és culpa de l’activitat humana, si no part dels cicles habituals del planeta que, al llarg dels mil·lennis, ha anat oscil·lant entre eres glacials i tòrrides sense que nosaltres hi intervinguéssim. Demostrar científicament una relació causa-efecte sempre és més difícil, però en aquest cas les dades són prou concloents: tot indica que en som els principals responsables.

L’escalfament global afecta sobretot els més fràgils. Per exemple, el 90% de les morts per calor es veuen en persones de més de 65 anys. Als estrats benestants no els calen refugis climàtics: en tenen prou d’engegar l’aire condicionat (cosa que porta a un 14% més de consum d’energia, amb tots els problemes ecològics associats), però això no és a l’abast de tothom. Més de 2.000 milions de persones viuen en països afectats pel canvi climàtic, una xifra que s’espera que es dobli en els propers 30 anys. Per molts, l’única opció serà fugir cap a zones més temperades.

Notícies relacionades

Atípic del principi al final

Begoña Gómez ha de dimitir

Els qui estan al poder sembla que no es deixin impressionar per aquestes xifres. Per convèncer-los que cal actuar potser seria més útil recordar-los que l’economia també és sensible a la calor: menys productivitat, menys hores de treball, més problemes logístics... Es calcula que l’impacte econòmic de cada dia de temperatura extrema (per sobre de 32 ºC) és equivalent a mitja jornada de vaga. Com a resultat, Espanya, que ha experimentat 52 d’aquests dies entre el maig i mig juliol, hauria perdut un 1,4% del seu PIB.

Si continua aquesta tendència, cremar-nos els peus a la platja serà el menor dels nostres problemes en els estius del futur. I ningú podrà dir que no ens havien avisat..