‘Salvador’ Iceta

Temps hi haurà de valorar els mèrits i demèrits de Salvador Illa, l’«home tranquil en temps difícils», segons definició del mateix Iceta. El fins ara ministre de sanitat, forjat a l’escola tarradellista, ha donat mostres de la seva fermesa política durant la gestió de la pandèmia de la Covid-19: ha prioritzat la col·laboració institucional i la cogovernança defugint les estèrils polèmiques. És la primera vegada a Espanya, amb encerts i desencerts, que s’assaja a gran escala un exercici pràctic de federalisme com el que regeix a Alemanya.

Centrem-nos, no obstant, en la clau catalana de la seva candidatura. Si Salvador Illa està en condicions de competir com a aspirant del PSC a la presidència de la Generalitat en les eleccions del 14-F és gràcies a Miquel Iceta. Fent un joc de paraules, podem dir que ‘Salvador’ Iceta ha salvat del naufragi polític el socialisme català. Els estalvio la lectura de les necrològiques que es van escriure al seu dia sobre la socialdemocràcia, en general, i el PSC, en particular, fruit del factor afegit d’erosió que va representar el ‘procés’.

L’aposta independentista, que va acabar fracturant la societat catalana en el seu conjunt, va fracturar primer el PSC. Les seves teòriques dues ànimes no van resistir el pas del catalanisme polític al sobiranisme. L’anomenat ‘dret a decidir’ va trencar un partit que havia nascut, precisament, perquè els ciutadans de Catalunya no haguessin de decidir en clau identitària. En l’última dècada han abandonat el PSC notables dirigents que, en la dècada anterior, havien sigut consellers dels governs tripartits (2003-2010).

Almenys mitja dotzena de dirigents que han acabat militant activament a les files independentistes (Ernest Maragall, Marina Geli i Ferran Mascarell) o s’han quedat voluntàriament en fora de joc (Antoni Castells, Montserrat Tura i Joaquim Nadal). D’entre aquests noms, forjats en la gestió política municipal i durant els governs dels presidents Maragall i Montilla, podria haver sortit més d’un candidat o candidata a la presidència de la Generalitat.

Amb un PSC empetitit electoralment i empobrit políticament, Iceta va iniciar el 2014 la travessia del desert per salvar el «company partit», en expressió de Raimon Obiols. I ho va fer sense alimentar la lògica de les dues ànimes d’un PSC que sempre havia defensat que existia una única ànima en la qual bategaven els diferents sentiments presents en la societat catalana. Ho va dir al passar el testimoni a Illa: «Som el partit de Joan Reventós, el partit entès com a instrument al servei de la unitat civil del poble de Catalunya».

Notícies relacionades

Illa: «Estic preparat per ser president de la Generalitat»

¿Què ofereix Salvador Illa?

Iceta ha intentat mantenir viu l’ideari del PSC: catalanisme federal, reformisme socialdemòcrata i europeisme. Davant el consell nacional del partit, al donar compte de la seva decisió, va citar una llarga llista de persones que simbolitzen l’herència del que és el primer marmessor. D’entre elles, alguns noms propis que sintetitzen la riquesa de la diversitat que va anar acumulant el PSC: Pep Jai, Ramón Fernández Jurado, Jordi Llimona, Maria Aurèlia Capmany, Juli Busquets, Paco Ramos, Alexandre Cirici, Carlos Barral, Oriol Martorell, Eduardo Martín Toval, Jordi Solé Tura, Ernest Lluch, Marta Mata...

Evidentment, aquell partit no és l’actual. Continua sent, no obstant, una referència d’aquell catalanisme d’esquerres que en la Transició, amb la fundació del PSC-Congrés i el posterior pacte amb la federació catalana del PSOE, va frenar l’entrada d’un lerrouxisme de nou encuny a Catalunya, va fomentar la normalització lingüística i va participar –a partir de 1982– en la regeneració d’Espanya. Avui, més de quatre dècades després, la candidatura de Salvador Illa representa l’aposta per un nou començament.