La nota

El Cervantes de Margarit

El premi reconeix el poeta català més apreciat i és un gest cap a la personalitat catalana

3
Es llegeix en minuts
El Cervantes de Margarit

Ahir comentava el llibre de Jordi Amat que, a través de la biografia d’un discutit periodista, mostra les relacions entre el poder polític català i la premsa. Avui em reconforta escriure sobre Joan Margarit, sens dubte el poeta català més conegut en aquest moment. Parlar d’autors i de llibres –d’assaig o de poesia– en aquests temps difícils és també una manera d’afirmar que més enllà de la pandèmia hi continua havent una potent vida cultural. Vaig arribar a la poesia de Joan Margarit, un catedràtic ja jubilat de Càlcul d’Estructures a l’escola d’Arquitectura de Barcelona, per recomanació del meu amic Lluís Foix. Després he intercanviat amb ell breus impressions en concerts de l’Auditori. I vaig tenir una gran alegria quan se li va concedir el premi Cervantes, una espècie de Nobel de la literatura espanyola i iberoamericana, «com a reconeixement a la seva obra, tant en català com en espanyol, el seu llenguatge innovador i la pluralitat cultural que representa». Exacte.

Moltes vegades s’ha lamentat l’excessiva llunyania entre la cultura en llengua castellana i la de llengua catalana. Mai hi ha hagut un mur de separació entre totes dues i allà hi ha el famosíssim disc de Joan Manuel Serrat sobre els poemes d’Antonio Machado per testificar-ho, però l’escassetat en la comunicació cultural ha portat, de vegades, a menysprear la cultura catalana i a obstaculitzar la fluïdesa en un altre tipus de relacions. Per això que el premi Cervantes, concedit pel Ministeri de Cultura i per un jurat molt representatiu de la cultura espanyola i hispanoamericana, atorgués el guardó a un poeta que s’expressa amb assiduïtat en català va ser rellevant.

El Cervantes va ser creat el 1976, al principi de la transició i el primer guardonat va ser Jorge Guillén. Després ho han sigut escriptors tan rellevants com Borges, Rafael Alberti, Octavio Paz, Buero Vallejo, Torrente Ballester, Miguel Delibes, Rafael Sánchez-Ferlosio, Mario Vargas Llosa... Des del 2008 havia premiat ja quatre grans novel·listes catalans: Juan Marsé, Ana María Matute, Juan Goytisolo i Eduardo Mendoza, però sempre de llengua castellana.

El cas de Margarit és diferent perquè la seva obra és bilingüe –fa poesia en català que ell mateix trasllada (no tradueix) al castellà– i està molt vinculat a la cultura catalana. Fins i tot a la nació catalana com va expressar fa uns anys en un pregó de la Mercè.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

L’entrega del premi, que s’hauria d’haver fet en un acte solemne el passat 23 d’abril a la Universitat d’Alcalá de Henares, no va poder tenir lloc pel tancament total d’activitats originat al març pel coronavirus. I és significatiu que el rei Felip VI es traslladés dilluns a Barcelona per donar a Margarit, que té 82 anys i una salut delicada, en un acte íntim, el premi que a la primavera no es va poder entregar amb la solemnitat habitual.

Que el cap de l’Estat vingui a Barcelona per entregar el Cervantes al poeta català més conegut i apreciat és un gest que no pot ser passat per alt. Tampoc se li han de buscar més interpretacions, però el context és el context. L’intent de superar la crisi catalana exigeix gestos que contribueixin a rebaixar la gran crispació del 2017. En aquest marc, que Felip VI vingui a Barcelona –on no pot fer-ho amb normalitat– per entregar el Cervantes a Joan Margarit és, a més d’un reconeixement a un poeta que no amaga la seva profunda catalanitat, un gest cap a la personalitat de Catalunya que altres vegades, per diferents raons, no ha tingut prou en compte. Ni més, ni menys. Un gra no fa graner, però ajuda el seu company.