El missatger urgent

Hi ha dies en què la vida ens fa mal i dies en què només ens pica lleugerament. Si, per apaivagar aquesta picor suau, ens rasquem massa, podem acabar fent-nos mal. El cos coneix bé la diferència: a la pell hi ha terminacions nervioses especialitzades en captar diversos tipus de senyals. Alguns ens alerten del que amenaça de fer-nos mal; d’altres, del que només ens irrita de manera passatgera. El sistema nerviós envia cada un d’aquests missatges per vies separades, perquè el cervell pugui distingir allò que representa un risc, d’una simple molèstia lleu. I en la vida, tot i que no disposem de cables ni fibres especialitzades, la distinció funciona de forma semblant. El dolor és un missatger urgent, gairebé brutal. Arriba amb la contundència de l’innegociable: alguna cosa s’ha trencat, alguna cosa crema, alguna cosa no pot continuar així. És l’alarma amb què l’organisme intenta salvar el que encara no està fet malbé. La picor lleu, en canvi, és la persistència del petit, un murmuri inquiet que no anuncia cap catàstrofe, tot i que tampoc permet del tot la pau. Per distingir-los, tant al cos com en l’ànim, fa falta una sensibilitat que de vegades perdem per culpa del soroll.

Un gest matusser, un comentari mal interpretat, una inquietud passatgera –tot això que al mapa emocional seria tot just un senyal de picor– ho llegim de vegades com un missatge de dolor, i reaccionem amb dramatisme innecessari. Fem d’una rascada una fractura. Sovint passa el contrari: suportem un dolor veritable com si fos una picor sense importància. Minimitzar el que danya és com ignorar un incendi. El senyal viatja per dins, clar, específica, insistent, però l’esquivem i deixem que la nafra s’agreugi sota excuses increïbles. I està també, com assenyalàvem, l’alleujament paradoxal, el de rascar-se per alleujar la pruïja al preu de provocar un perjudici més gran. A la vida, els gests que alliberen solen semblar incòmodes; confessar una veritat pendent, per exemple. Ho recomanem a Mazón, a Salomé Pradas i a la periodista Vilaplana, atrapats en una xarxa absurda i punyent de mentides que els ha mantingut un any sotragant-se. D’aquí, en part, l’extraordinària ferida oberta que no deixa de supurar.