Puigdemont, ¿com James Dean?

Feijóo, que va guanyar les eleccions del 2023 però no va aconseguir ser investit i a qui l’oposició se li fa llarga, va veure que era un moment clau. Amb el fet de convocar una altra manifestació a Madrid, la setena contra Sánchez, no n’hi havia prou. Molts electors de dretes exigien la moció de censura. Però Feijóo va calcular. Una moció de censura es pot guanyar, com Sánchez contra Rajoy el 2018. Bé. O perdre, com Felipe contra Suárez el 1980, però guanyar moralment. Però ell podia perdre-la al Congrés i tampoc guanyar-la en l’opinió. Va optar per la manifestació en la qual es va cridar "Sánchez, a la presó", quan va dir que tres dels quatre del Peugeot de les primàries de Sánchez –Santos Cerdán, Ábalos i Koldo– ja havien provat la presó. Només falta "l’u".

Abans, cop d’efecte. En una conferència a Foment va demanar que els empresaris assistents –entre els quals hi havia votants de Junts– collessin Puigdemont perquè donés suport a una moció de censura prèvia a les eleccions. "Tinc ganes de censura, però em falten vots". Foment i Sánchez Llibre –en un altre temps un hàbil diputat de CiU a Madrid– els havien d’aconseguir. Com quan Junts va tombar la llei de les 37,5 hores de Yolanda Díaz.

Però després, en el dinar amb el "grup de confiança" de Foment, va ser clar. Amb Puigdemont podien pactar molt, però no l’amnistia. ¿Per convicció? ¿Perquè creu que els seus electors no el seguirien? ¿Per por d’alimentar Vox? Són precaucions raonables, però no ho és voler que Puigdemont, que ha trencat amb Sánchez perquè a ell no li ha arribat l’amnistia, ajudi qui va encapçalar la croada contrària i no rectifica. I jugant-se els seus set diputats màgics, que es podrien perdre.

Va ser només un cop d’efecte per recriminar a Junts que no col·labori per fer fora Sánchez. I advertir-los –educat, no ho va explicitar– d’un hipotètic càstig electoral. Però un gest mou poc i Feijóo continua bloquejat en la seva posició de favorit per guanyar les pròximes eleccions. I no se sent còmode. Sánchez –el malson que pateix des del 2023– continua. ¿Fins quan? I Abascal puja. ¿Fins on?

Sánchez, fa poc displicent, ha agafat por. Tot i que no hi hagi moció de censura, ¿quant podrà aguantar si perd gairebé totes les votacions al Congrés? ¿Són, ell i Puigdemont, com els dos automobilistes del famós film Rebel sense causa, de James Dean, que corren cap al precipici? ¿Qui saltarà abans? ¿Sánchez perquè arrisca la Moncloa, i Puigdemont, només Waterloo? Espantat, dilluns es va vestir de simpàtic penitent –segons el CEO, el 46% dels votants de Junts l’aproven–, i contestant a Jordi Basté a RAC 1 i a Gemma Nierga va admetre no haver complert amb Junts. I va fer concessions serioses que agradaran als alcaldes, als autònoms i a les pimes, als amos de pisos ocupats... Tot i que potser no totes són viables, perquè Podem, Bildu i fins i tot ERC i Sumar són reticents. I va donar ordres. Així fins i tot Marisu Montero, que a més de vicepresidenta és candidata del PSOE a presidir Andalusia, dimarts "es va agenollar" (García Page dixit).

Notícies relacionades

Contra els joancarlistes

Auto 2030: última oportunitat

Però Sánchez ho té gairebé tan cru com Feijóo. Puigdemont està irritat al cub perquè encara no té l’amnistia. Sánchez no ha collat prou els jutges. I el Constitucional no és Marchena. ¿I què li passa a ell si Sánchez ha de dimitir abans que Pumpido mogui el cul? ¿I què és això de superar el conflicte català dient que Illa –un sicari d’Espanya– ja ha normalitzat Catalunya? En la seva cultura, el PSC és l’enemic intern.

I el pitjor. Creu que des de Waterloo no controla els seus inquiets alcaldes, nerviosos davant Orriols en les municipals del 2027. Necessita tornar ja. O pot morir perquè l’enquesta del CEO diu que empata amb Orriols en les preferències a president. ¡Els cotxes cap al precipici!, esperant que Sánchez salti abans. En cas contrari, ¡al precipici tots dos! ¿Com Samsó quan va enfonsar el temple.