Editorial
Espanya, sòcia del Marroc
L’opacitat ha facilitat passar de puntetes sobre els conflictes que segueixen sense solució ni acord
Espanya continua consolidant les seves relacions amb el Marroc, com a primer soci comercial del veí del sud, interlocutor imprescindible a l’hora de regular els moviments migratoris i l’activitat de l’islamisme radical i cada vegada més en sintonia en l’escena internacional, però sense que històrics problemes de veïnat trobin resposta real més enllà de les bones paraules. La reunió d’alt nivell feta ahir entre els dos països, saldada en tres hores, va culminar en canvi amb un comunicat conjunt de 119 punts i amb la firma de 14 acords que haurien d’obrir la possibilitat d’una cooperació més adaptada als desafiaments futurs dels dos països. És positiu que aquesta cooperació s’hagi ampliat a àmbits nous, com la intel·ligència artificial, la ciberseguretat, el canvi climàtic, o la transició energètica, a més dels tradicionals com l’agricultura o la immigració. Tanmateix, això fa encara més injustificable l’opacitat que va envoltar la trobada. Presidit per Pedro Sánchez i el seu homòleg marroquí, Aziz Akhannouch, aquest va acabar sense una roda de premsa com la que va seguir l’anterior cita bilateral. Un veto informatiu que potser va ser inevitable de produir-se la trobada en terra marroquina, però que, com han manifestat organitzacions professionals de periodistes espanyols, no hauria de ser assumit sense més ni més com una actitud acceptable per part del nostre Govern. Tot i que, de fet, la transparència no sigui la característica que millor defineix les relacions establertes entre l’executiu de Pedro Sánchez i el regne alauita.
La paradoxa entre la importància dels acords subscrits i la negativa a comentar-los davant la premsa es deu, probablement, a les divisions que la relació amb el Marroc provoca en l’executiu espanyol, on Sumar, però també sectors del PSOE que no renuncien a la seva tradicional solidaritat amb el poble sahrauí, manté el seu desacord al suport de Sánchez al pla d’autonomia per al Sàhara proposat pel Marroc. Avalat per la majoria dels països occidentals i ratificat recentment pel Consell de Seguretat –amb l’abstenció de la Xina i Rússia–, aquest pla suposa el final de la pretensió d’autodeterminació del poble sahrauí. Ja en 2022 Pedro Sánchez va manifestar el seu acord amb aquest enfocament, però ara dona un pas més al felicitar-se pel suport internacional i argumentar que "una veritable autonomia sota sobirania marroquina podria ser la solució més factible". Potser és un exercici de realisme polític sense alternativa real, però alhora constitueix una renúncia difícil de digerir si no s’expressa, almenys, alguna reticència.
L’opacitat informativa ha servit també perquè sigui més suportable no donar resposta a altres preguntes que sens dubte hagués suscitat la falta de concreció en el comunicat conjunt. Manifestar la satisfacció sobre el funcionament de les duanes a Ceuta i Melilla no oculta les dificultats reals que el Govern marroquí continua imposant. I sobretot, resulta cridanera la falta de pronunciament exprés davant inquietuds, d’interès nacional però que afecten directament les Illes Canàries i sobre les quals el seu govern ha expressat vehementment la seva inquietud, sobre els fluxos migratoris atlàntics, la reivindicació marroquina del control de l’espai aeri del Sàhara i, sobretot, les pretensions sobre la delimitació d’aigües territorials pròximes a les Canàries en benefici dels interessos pesquers i miners marroquins. En cas de ser assumides com s’ha acceptat el control d’aquest país sobre l’antiga colònia espanyola, limitarien sense cap contraprestació les possibilitats de desenvolupament futur de les illes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
