¿Doctores o mosqueteres?

Una pime que havia de sobreviure en un camp obligat, però per al qual aquí –al contrari que en altres països–hi havia un gran buit. Ksnet ha crescut –amb un gran ensurt durant la pandèmia– i avui tenen 20 treballadors de perfil universitari. I per al seu desè aniversari han publicat un llibre Diez políticas para una década (284 pàgines), en què en deu capítols vint estudiosos (un de propi i un altre d’extern però pròxim) analitzen els grans reptes: educació, ocupació, pobresa infantil, sanitat, vivenda, clima, demografia, finançament autonòmic, democràcia i la fiabilitat de les dades necessàries.

Per a la presentació van escollir la sala d’un conegut coworking del carrer Girona i van reunir gairebé 200 persones. La majoria d’entre 30 i 40 anys. Hi va haver diversos debats i un cert consens en què els assumptes més rellevants són el canvi climàtic, en àmbit mundial, i l’escassetat de vivenda a Espanya. L’ambient i el ple total indiquen que les avui tres mosqueteres –Marta Curto va deixar l’empresa quan va ser nomenada directora d’anàlisi econòmica de la Generalitat amb el president Aragonès– han tingut èxit. Els primers temps van ser durs perquè eren noves i en una activitat que, tot i que imprescindible, era incipient. I de vegades els gestors desitgen i necessiten saber l’impacte dels seus programes, però temen les inevitables crítiques de tota avaluació.

Notícies relacionades

Aturar la pesta porcina

No hem après res

Però Ksnet ha avançat i ha treballat per a moltes comunitats autònomes de diferent signe (per raons òbvies, més a Catalunya i Madrid) i també per a la Fundació La Caixa i per a l’Airef, una agència estatal creada a instàncies de la UE després de la crisi econòmica del 2008, el primer president de la qual va ser José LuIs Escrivá, actual governador del Banc d’Espanya.

I el final de festa va ser un tu a tu entre Mònica Martínez Bravo, consellera d’Inclusió Social i diplomada del MIT, i Antón Costas, president del Consell Econòmic i Social. Per a Martínez Bravo estem en un moment molt delicat perquè l’Estat del benestar, necessari per a la cohesió social, està sent atacat des de l’ultraliberalisme més desacomplexat i ha d’adaptar-se a les noves realitats. Per a Costas, el més greu no són els riscos –que poden conèixer-se– sinó la gran incertesa, que fa molt complicat encertar en la direcció que cal prendre. És com si conduïssis amb comoditat per l’autopista i de sobte –quan entres a la Plana de Lleida– topessis amb una espessa boira que et descol·loca. La temptació és parar... però –impossible– cal seguir.