Pressupostos en temps de Covid

La incerta situació que vivim pot variar en pocs mesos amb l’aparició de la (o les) vacuna(es). Però de moment poques coses resulten clares. Del registre del passat puc recordar que recuperar la situació econòmica anterior a la crisi del petroli de 1973 va costar només dos anys; per a la de 1991 (amb quatre punts de caiguda del PIB) es van tardar tres anys, i l’última, la financera del 2008 (-10% de caiguda), vuit anys, i només ara començàvem a tocar la línia de partida. De la sortida de la crisi de la Covid no m’atreveixo a fer cap pronòstic, però els que tenen ‘bola de vidre’ la situen ja el 2024. Certament, cada crisi té un mecanisme de digestió diferent –la pitjor, la del sanejament financer, que era el que obturava més conductes, ofegant l’activitat econòmica–.

De l’actual, aixequem acta que la capacitat de resposta espanyola inicial va ser tot just una quarta part de la de molts altres països del nostre entorn, i que el múscul ara exhibit és pel dopatge europeu. Tenim, segons el Banc d’Espanya, un 25% d’empreses amb patrimoni net inferior a menys de la meitat del seu deute net (ràtio fins i tot més elevada per a les pimes). Això obre una potencial contaminació per a la via bancària, en una mora que complicaria encara més el futur econòmic. Una banca avui amb interessos dispars: interessants per la menor càrrega financera del deute públic que suposa, fatal per guanyar rendibilitat bancària fora d’aplicar comissions.

Ganes de normalitat

Una de les poques coses clares que tenim és la importància de mantenir-se, d’aguantar. Ja que, sens dubte, en la remuntada de la demanda, ara ensopida, emergirà amb força des d’una taxa d’estalvi que s’ha duplicat i per a una població que té moltes ganes de tornar a la normalitat. Altrament, no sostenir la planta productiva ara faria que l’impacte en importacions per satisfer la demanda interna fos enorme sobre la balança comercial. Convé tenir clar, per tant, que ara el ‘lock down’ dels confinaments no hauria de suposar l’abatiment, ‘knock down’, del teixit i la planta productiva.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En aquest context es poden analitzar els nous Pressupostos de l’Estat. Em moc entre no prestar-los en general mai gaire atenció i no deixar aquesta vegada de valorar-los. Com a mínim perquè entre el dit i el fet hi sol haver una bona tirada, quan l’interès pel primer no es mostra pel segon. A més, ¿com no han de ser optimistes i salvadores unes propostes derivades del quadro macroeconòmic anticipat per qui governa i el gestionarà? Si el mateix Govern no oferís les millors xifres en les seves projeccions, què diria l’oposició.

El plus europeu

A partir d’aquí, despeses i ingressos són resultat de la parametrització d’elasticitats i supòsits de comportaments econòmics. Però aquesta vegada té el projecte pressupostari un plus de credibilitat, ja que el finança la Unió Europea. De manera que en el transcurs de l’aplicació no hi haurà les sorpreses de falta de tresoreria, ja que sempre el caràcter fungible dels diners europeus, totalment o parcialment, conjuntural, o estructuralment, ‘i ja veurem’, podrà muscular els projectes. Només un toc d’atenció: l’empenta pública de la demanda en la mesura que es consolidi en despesa recurrent i no en projectes d’inversió, de rescat i transformació de l’economia, les finances públiques s’agafaran els dits per a molts anys. I és que fora d’aquest finançament extraordinari les finances públiques pròpies, amb el que serà la realitat del deute i el seu pes mort, seran un llast fins i tot per a la capacitat de finançar la despesa ordinària sense recursos aliens.