Una ciutat que es va fer a si mateixa
En temps de desafecció, de soroll i crispació, d’individualisme disfressat de llibertat, Badia del Vallès ens recorda que el col·lectiu és important
Hi ha ciutats que neixen d’un pla urbanístic. D’altres, d’una història mil·lenària. Badia del Vallès va néixer dues vegades: una, entre plans ministerials i formigó prefabricat, i l’altra, la més important, quan els seus veïns i veïnes van decidir convertir aquest esquelet de ciutat en una llar plena de dignitat i lluita.
El 14 de juliol de 1975, quatre mesos abans de la mort de Francisco Franco, una comitiva del vell règim inaugurava un polígon d’habitatges sense serveis. Els carrers buits, batejats amb noms de llocs de tota la península Ibèrica, no eren més que l’escenificació per a una foto propagandística, les últimes convulsions de l’època més fosca de la nostra història recent. Però el règim només hi va posar el formigó. Les altres coses, totes les altres coses, les hi va posar la gent.
Perquè Badia és una ciutat que no va ser regalada, sinó conquistada a cop de pancarta, d’organització veïnal i d’escolta de les administracions públiques. Una ciutat en la qual se segrestaven autobusos per exigir transport digne; en la qual es tallaven carreteres per reclamar escoles, metges i serveis bàsics; en la qual la paraula dignitat s’escrivia i s’escriu en el dia a dia.
El que llavors semblava una ciutat improvisada, avui és un exemple de cohesió social. La història de milers de famílies que van arribar de tot arreu, deixant enrere les arrels i enfrontant-se a una vida nova. Una ciutat marcada per la identitat xarnega, aquesta etiqueta que molts reivindiquem amb orgull, com a símbol del millor catalanisme: integració, pluralitat i acollida.
Badia és, 50 anys després, un exemple d’ascensor social. Gràcies a la democràcia, a la implicació de les institucions públiques i sobretot al múscul veïnal, la ciutat ha transformat aquelles carències de l’inici en una llar. On molts pares i mares saben que els seus fills han tingut una vida millor que la seva. I no hi ha cap victòria més gran que aquesta.
En temps de desafecció, de soroll i crispació, d’individualisme disfressat de llibertat, Badia ens recorda que el col·lectiu és important. Que no hi ha justícia social si no hi ha habitatge digne, ni horitzó si no hi ha memòria. I que els drets es conquereixen, però també es defensen cada dia sense donar-los per fets.
Notícies relacionadesAvui, al fer 50 anys, Badia no sols celebra el seu aniversari sinó la seva força. La dels que no es van resignar, la dels que van creure en el bé comú, la dels que van lluitar pel progrés d’aquesta ciutat. Celebrem l’ahir, l’avui i el demà.
Per tot això, i per tot el que encara queda per fer: ¡Visca Badia del Vallès.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
