¿BBVAS? No, no anem bé

El model de tenir uns pocs bancs gegants a cada país (França, Holanda, el Regne Unit, Canadà...) sense competència estrangera segueix endavant amb força. El BBVA es ven els seus negocis als EUA a un banc d’allà (¡Amèrica per als americans!) i es concentra a Espanya absorbint el Banc Sabadell. De concretar-se seria un altre fracàs en el desenvolupament d’un mercat bancari d’abast europeu. Ja el 2014 es va produir la integració de la supervisió bancària europea, però després de sis anys el mercat segueix igual de ‘nacional’ com el primer dia.

Les qüestions a analitzar en aquest tipus de casos sempre són les mateixes: primer, saber com ha arribat el Sabadell a aquesta situació; la segona, a qui beneficia i a qui perjudica l’operació, i finalment, si hi hauria alguna altra alternativa millor.

El Sabadell era un banc de nínxol, enfocat en les empreses, i d’un àmbit geogràfic concret, principalment Catalunya. Fins que es va fer un banc universal, comprant bancs de diferent mida, ubicació i especialització, de banca privada (Urquijo) i de banca minorista (Herrero, Asturias, Natwest, Atlántico), que va anar integrant amb aparent facilitat i èxit. O créixer o morir. En ’arribar la crisi va fer el doble salt i adquirí el Guipuzcoano, la CAM, el negoci de Caixa Penedès i el Banco Gallego. Possiblement massa, donada la seva capacitat limitada d’anar augmentant el capital a mida que creixien els riscos. La digestió ha estat lenta i feixuga, i el producte ha sigut un banc amb implantació molt desigual amb una mida que no li acaba de permetre competir amb els gegants. Un peu a cada banda quan la via es fa gran. Per acabar d’adobar-ho va tenir mala sort amb l’aventura anglesa. No obstant tot, el Banc Sabadell segueix sent un banc exitós en el negoci d’empreses, especialment a Catalunya, on no és gens aliè a l'empenta empresarial del país.

Els grans perdedors d’aquesta operació són, com a totes les operacions de concentració, els clients i els treballadors. El mercat bancari a Catalunya, i a Espanya, quedarà reduït pràcticament a tres actors, CaixaBankia, BBVASabadell i Santander, pràcticament un oligopoli. El primer perdedor de tot plegat serà el coneixement i el ‘saber fer’ financer a Catalunya. Seguirà el perjudici que pot patir el teixit empresarial català sense l’estalonament d’un banc que el coneix i que li és proper i que serà substituït a la llarga per un banc molt més llunyà i amb uns productes molt més estandarditzats. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Amb l’operació hi surt guanyant el BBVA, i potser el supervisor, que es treu un maldecap de sobre. Amplia la quota de mercat a Catalunya (on ja va comprar moltes de les caixes que van fer figa fa uns anys) i en altres zones geogràfiques. I tot açò ho fa a un preu força petit, vista la baixíssima cotització de les accions del Banc Sabadell. ¿I els accionistes del Sabadell? Bé, no sabria dir si hi guanyen o hi perden; és veritat que vendran a un preu dolent però almenys tallen la sagnia (¡i mirant com va acabar el Popular poden pensar que salven algun moble!).

I finalment cal plantejar-se la possibilitat d’alternatives. Des del punt de vista dels clients bancaris en general seria potser millor una venda del Sabadell a un grup bancari europeu i així no reduir la competència,ans el contrari introduir un jugador internacional capaç d’aportar noves visions i diferents formes de fer. Una altra alternativa seria que el Banc Sabadell vengui parts del negoci, per exemple el minorista fora de Catalunya i el banc anglès, encara que fos reconeixent les pèrdues. D’aquesta manera tal vegada reduiria els actius i així incrementaria la solvència i la viabilitat del banc. Aquesta solució permetria preservar dos dels grans intangibles del Sabadell: per una banda, la seva gent, el seu saber fer i els seus serveis centrals; i per altra banda, mantindria el suport a les empreses, no només amb finançament però també amb un reguitzell de serveis, com per exemple la seva xarxa d’oficines a l’estranger. Veurem.