El 'cas Quintà'

El fill del xofer és Alfons Quintà Sadurní (1943-2016), jutge suplent, oficial de la Marina mercant, periodista, xantatgista, homòfob, mal educat, agressiu, barroer, masclista, psicòpata i, a la fi, assassí feminicida. Va matar d’un tret la seva dona, la doctora Victòria Bertran, i després es va suïcidar. El vaig tractar breument el 1990 com a redactor de l’equip fundacional del diari ‘El Observador’, intent del pujolisme de crear un nou diari afí per perpetuar-se durant mil anys. Amb la megalomania dels diners aliens, Quintà va voler reeditar l’èxit que va tenir amb TV-3, cadena de la qual va ser primer director. Èxit de cara a l’exterior, perquè de portes endins va ser un infern: Amat explica, entre el catàleg de vexacions, com una secretària es va pipí a sobre de por. Poc o gens d’això sabien els joves membres de la redacció d’‘El Observador’, i aquest és un retret al qual s’arriba després de llegir el llibre i filar el vestit complet: ¿Com és que durant anys tantes persones van ser còmplices silents de la bèstia i van exposar els innocents al seu alè, baves i dents? ¿Por perquè va fer de l’extorsió la seva manera d’actuar o perquè era una suculenta i morbosa xafarderia que circulava per la professió? Amat ho diu un parell de vegades: Quintà era, també, un covard. Si li plantaves cara, fugia.

No hi ha gaire res més a dir: va ser un malvat i es va estrenar en gran fent xantatge, ¡als 16 anys!, a Josep Pla, ja que el Quintà pare, anomenat Josep, n’era el xofer, sense sou però amb influència, d’aquí el nom d’aquest llibre que es llegeix com una novel·la (pregunto a l’autor: ¿tenia clavats a la paret els noms de qui el petit tirà volia venjar-se o és una ficció simbòlica?). L’obra no resol l’enigma de per què Pla va continuar tenint relació amb Alfons Quintà després de la carta coaccionadora.

Amat esculpeix un perfil esquerdat que els psiquiatres haurien d’estudiar: mai va perdonar al pare que l’abandonés per servir a Pla, ni que tingués amants i potser una altra família ni que li marqués l’esquena amb la sivella del cinturó. No obstant, ¿n’hi ha prou amb això per forjar un psicòpata? El llibre, al que li falta una necessària bibliografia (i queda clar que hi ha moltes fonts, tot i que anònimes), defensa que el que agullonava Quintà era el desig de venjança, tot i que crec que ‘El fill del xofer’ és, principalment, un llibre sobre el poder. Quintà en va tenir, sobretot, el 1980, quan va explicar els tripijocs de Banca Catalana i tots els que apareixen en el volum en van tenir, abans i després.  

A ‘El Observador’, amb 23 anys, vaig viure el meu moment Quintà. Estàvem ja a la Zona Franca, el diari no es publicava encara i l’equip era petit. El director va voler saber què calia fer perquè Iberia repartís el diari al pont aeri. Els meus caps em van encarregar la missió, vaig trucar a les línies aèries i van respondre que ells compraven els exemplars segons l’audiència registrada per l’OJD. I nosaltres no existíem. D’acord. Em va semblar una resposta correcta.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

L’endemà, reunit el grup de redactors, Quintà va preguntar per l’assumpte. Vaig explicar què m’havien dit. L’energumen va començar a cridar que allò no era possible. Vaig tornar a explicar el mateix. I ell va continuar vociferant i va amenaçar amb una campanya i amb un suplement especial (precisament havíem firmat un codi deontològic que prohibia això, i que tinguéssim relacions sexuals entre els membres de la redacció). Jo vaig alçar la veu intentant aclarir el que era obvi i ell, més. De sobte, va callar, va entrar al despatx i va trucar als meus caps. Els va dir que m’acomiadessin. No ho van fer.

Al cap de dos mesos de sortir ‘El Observador’, van fer fora Quintà. Només he comprès realment per què va passar allò després de la lectura d’‘El fill del xofer’.