Disturbis contra les restriccions

Res justifica els disturbis que durant dues nits consecutives han causat desperfectes a Barcelona, Madrid, Bilbao, Burgos i altres ciutats. No és un fenomen exclusiu d’Espanya, països com Itàlia també han registrat aldarulls als carrers. El cap de setmana passat, grups violents, amb un rerefons ultra, es van enfrontar a les forces de seguretat i van destrossar mobiliari urbà amb consignes contra el toc de queda, el confinament perimetral, el tancament dels bars i restaurants i la resta de restriccions aprovades pel Govern amb l’objectiu de frenar els contagis de coronavirus. Però l’ànim que en realitat mou aquests col·lectius –en què, segons fonts policials, hi ha infiltrats de grups d’extrema dreta i d’esquerra– és únicament el de la violència.

Així que seria equivocat considerar aquesta reacció radical com un reflex del cansament o la insatisfacció que la població pot tenir davant la gestió política de la pandèmia, com des de l’extrema dreta es pretén argumentar. La minoria violenta no representa en cap cas la majoria dels ciutadans que estan complint els requeriments de les autoritats per aturar el virus. I que, davant el lògic descontent, exerceixen el dret legítim de protesta de forma pacífica, com s’ha pogut veure en manifestacions anteriors dels professionals de la restauració, la cultura o la sanitat, entre altres.

L’única resposta que mereix la violència és la seva condemna, i evitar tant sí com no que enteli el clima social i polític. El president del Govern, Pedro Sánchez, els va atribuir a «grups minoritaris» i va apel·lar a la responsabilitat i a la unitat. Lamentablement, no va ser això el que es va entreveure en les immediates hores posteriors als disturbis. Com pràcticament qualsevol qüestió relacionada amb la pandèmia, van donar peu a una nova bronca política entre partits, que es van atribuir mútuament la responsabilitat dels aldarulls. Vox va anar més lluny, a l’arribar fins i tot a justificar-los, un terreny fangós en què cap altra formació va entrar. Les discrepàncies polítiques, no obstant, van tornar a donar una imatge de desunió descoratjadora. Al mateix temps que es demana als ciutadans múltiples esforços per contenir la corba de contagis, la classe política s’embolica en discussions estèrils. La greu situació exigeix responsabilitat per part de tots. I no haver de veure com el camí s’omple de pedres per oportunisme polític.