L’infrafinançament municipal

El finançament és un dels temes candents de la política municipal, per no dir el que més, ja que posa en tensió les arques dels ajuntaments i la seva pròpia capacitat per intervenir en la vida quotidiana del ciutadà. Sent l’administració més pròxima a la població, continua sent la més desatesa en àmbit pressupostari i recaptatori, amb una insuficiència financera que s’ha anat consolidant i amb unes normes que no responen a la realitat actual. Des de la llei reguladora de les hisendes locals de 1988 (reformada pel PP el 2003, amb una restricció en la recaptació de l’impost d’activitats econòmiques) fins a la reforma el 2013 de la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL), que aboca els ajuntaments a assumir competències no obligatòries però sense concretar els recursos per portar-les a terme, passant per la sentència del Tribunal Constitucional del 2021, que va fer perdre als consistoris la capacitat de recaptar l’impost de plusvàlua, la situació de les finances municipals s’ha anat deteriorant, bé amb la imposició de retornar ingressos o, especialment, amb la minoració notable de les quantitats pressupostades.

L’impost sobre béns immobles (IBI) s’ha anat consolidant, així, com la principal via d’entrada de diners a les arques dels ajuntaments. Les recents dades del cadastre ens indiquen que gairebé un terç dels ingressos (sobre un total d’uns 12.000 milions d’euros) es deu a l’IBI, amb una mitjana que s’estableix a Catalunya entorn dels 500 euros per habitant. No obstant, n’hi ha prou amb comparar la relació entre l’índex de preus de consum (IPC) i l’IBI per adonar-se de la magnitud de l’infrafinançament municipal, sent l’IBI el pilar fonamental. Aquesta és una circumstància que ve agreujada per la progressiva assumpció de responsabilitats, per l’augment de la inflació i les despeses energètiques, pels interessos bancaris o per la impossibilitat de comptar amb els romanents i per la falta, com s’ha apuntat, d’una legislació d’acord amb la realitat del segle XXI. L’administració local, aplicant el principi de subsidiarietat, es veu a la pràctica obligada a assumir unes responsabilitats no preceptives cap a necessitats socials que, si no fos així, no es veurien ateses.

Entre el 2013 i el 2024, l’IPC s’ha incrementat en un 23%, mentre que la mitjana de l’IBI en el mateix període ho ha fet en un 11,6%. En línies generals, doncs, la política consistorial, que no pot generar dèficit, s’ha decidit per un augment impositiu notablement inferior al cost de la vida, cosa que ha generat més tensió financera. Si, a més, tenim en compte que hi ha una distància de més de 30 anys en les revisions cadastrals (base de l’IBI) en municipis de la mateixa demarcació, el panorama ens indica que el sistema pateix d’un concepte genèric i robust per consolidar l’impost com a font principal de finançament.

Des dels consistoris i a través de les associacions de municipis fa anys que es reclama tant una legislació pròpia de Catalunya quant al finançament, contemplat en l’Estatut i previst com una Llei de Governs i Finances Locals per la Secretària de Governs Locals del Govern actual, com un nou marc regulatori estatal de les competències municipals. La vitalitat, l’eficàcia i la millora dels serveis a la ciutadania estan en joc.