T'espero fora

A vegades quedes per dinar amb algú que necessita saber amb dues setmanes d’antelació el nom, la carta i la decoració del restaurant, i el número, la vida i els miracles dels altres comensals. Necessita saber tot això i més, a 15 dies vista, necessita saber-ho tot i no ho pot evitar: pregunta si després et quedaràs molta estona o poca, si continuaràs bevent o no fins a la nit, si acudiràs a la cita caminant o amb cotxe. Tu encara no has decidit què faràs exactament, tu no saps res perquè encara ho veus molt lluny i t’és una mica igual, però si et descuides et preguntarà també com aniràs vestit i què et vindrà de gust de postres.

El que sota cap concepte suporta aquest tipus de gent, cosa que li fon els ploms, és que algú canviï els plans un parell de dies abans. Imagino que aquest tipus de gent –quan jugava a futbol i algun macarra de l’equip contrari l’amenaçava amb un clàssic «t’espero després fora», i després acabava el partit, es dutxava i sortia i el macarra no era a fora, perquè solien desaparèixer, perquè allò era teatre dolent gairebé sempre– se sentia defraudada, s’enfadava perquè li havien canviat els plans. I en això alguna cosa de raó tenen, perquè si et diuen «t’espero després fora» i t’esperen fora de veritat, potser t’emportes un parell de cops, però saps que estàs tractant amb gent de paraula, amb gent de confiança, amb la delinqüència futbolística més noble.

A mi no m’esperaven després fora perquè ja m’encarregava jo que no em trobessin abans. Què hi farem: uns són al·lèrgics a la improvisació i els canvis de plans i d’altres som al·lèrgics al conflicte, a l’honor i a la sang. Javier Aznar va escriure que la seva àvia va anar a veure’l a un partit escolar i després li va dir que no ficava la cama i no suava la samarreta. La seva pròpia àvia. Jo tenia sort perquè la meva àvia no venia mai a veure’m.

Sempre hi haurà algú

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Els al·lèrgics a la improvisació, els que necessiten saber-ho tot abans, són molt de dir-te divendres com quedarà el Barça-Madrid del cap de setmana, sobretot perquè confien que ningú recordi les seves paraules dilluns, perquè si n’estiguessin segurs no t’ho dirien, si estiguessin convençuts de saber el resultat anirien a la casa d’apostes més pròxima abans del tancament. Escric això en la prèvia del partit i qualsevol opció em sembla plausible: un empat que ajorni veredictes, una catàstrofe d’un o altre, un partit igualat, un en el que passi res o tot, un derbi descafeïnat, la penúltima reivindicació de Messi, l’esperit competitiu del Madrid, el canvi de guàrdia al Barça, l’adeu de Zidane o el primer gran clàssic de Fati. Que ningú em digui que qualsevol d’aquests escenaris és, per endavant, impossible, perquè no ho és. Però passi el que passi algú dirà dilluns que ja ho sabia, que era clar, que al final és el de sempre.

Escric això ja durant el partit i segur que ara que Lucas Vázquez sembla una barreja de Dani Alves i Garrincha, algú dilluns ens dirà: «Ja t’ho vaig dir, ja ho sabia, jo sempre vaig confiar en ell». I no hi haurà més remei que desafiar-lo amb un «t’espero després fora», i desaparèixer una altra vegada.