Futbolista imaginari

El llit és la sortida i la nevera la meta. D’un punt a l’altre hi ha un camí que freqüento. En aquest trajecte soc el millor futbolista del planeta. Especialment de matinada, quan surto del llit i inicio la conducció de la meva pilota imaginària, l’oriento cap al passadís i avanço fins a la porta de la cuina, on canvio de direcció amb l’exterior i inclino el cos per disparar a un costat del porter-nevera, amb l’esquerra, i bellíssima delicadesa.

Durant aquesta estoneta, soc el millor futbolista del planeta. Després obro la nevera i la màgia es frena de cop. Menjo alguna cosa que no hauria de menjar, bec alguna cosa que no hauria de beure i torno al llit sense pilota ni fantasia, però amb el remordiment en la consciència.

Em passa molt. En determinats microllocs del món soc el millor futbolista del planeta. Com a mínim, el millor futbolista imaginari del planeta. Passa també quan baixo a l’aparcament. Surto de l’ascensor i rebo de cara una passada rasa i tensa. Em perfilo i progresso un parell de metres i se m’obre al davant espai enorme, amb el carril central aclarit. De vegades imagino canvis d’orientació de precisió mil·limètrica. Altres vegades visualitzo porteries entre columna i columna i massacro amb gols una filera de porters.

En cada lloc que freqüento, el meu cervell acaba per construir una escena. Durant molt temps vaig pensar que un dia acabaria, que el meu cervell menysprearia aquest estúpid costum de caminar amb una pilota invisible als peus, però tinc 41 anys i ja no crec que canviï aquesta inèrcia. He assumit que és el tipus de tara sense cura. Cal conviure-hi.

Admeto que és una agradable condemna. Com amb tantes altres coses, afegeixo, no ha de fer-nos vergonya. I escric en plural perquè al confessar tot això vaig descobrir que no estava sol, que en realitat som molts els que anem pel món tirant parets fictícies amb persones que no existeixen i celebrant en silenci gols que només es veuen als nostres caps.

Notícies relacionades

La sort va salvar Fermín

Un gran Quique Llopis es torna a quedar a un pas de la medalla

Formem part d’alguna cosa. El moviment més nombrós de la nostra època. Hi ha un fil invisible que ens connecta. El cirurgià mentre s’acosta al quiròfan per operar-te a cor obert. El president del Govern abans de dirigir-se a la nació, camí de l’estrada, per proclamar una guerra. El Papa, després de mirar els ulls de Déu, durant les seves rutines de palau. El teu veí octogenari abans d’asseure’s al bany. Lamine Yamal, una vegada conclosa la sessió d’entrenament, quan va cap al vestidor. El teu amic el llest, el teu amic el tonto, el teu amic el rar. Tots pertanyen a la nostra secta. Un exèrcit de zombis tirant túnels i ruletes, jugant al futbol imaginari sense adonar-se’n.

Per si tot això fos poc, dijous va passar una cosa nova. El meu fill va calcar en l’entrenament la meva acció favorita, la clàssica que faig quan entro a la cuina i encaro la nevera. El Teo va frenar en sec, va girar el turmell cap a fora, va deixar passar el defensa i va obrir el peu per posar-la d’interior en l’angle contrari. Vaig sentir una cosa difícil d’explicar amb aquest golàs, com una esgarrifança o un llampec. Ara he de conviure amb aquesta responsabilitat immensa. Us aviso: pel que sembla, les nostres jugades imaginàries tenen conseqüències.