De gols a cistelles

Dimecres a la nit vaig estar veient la Multichampions. Tots els equips jugaven a la mateixa hora en l’última jornada de la nova fase de grups de la Champions. La maniobra prometia diversió, però vaig acabar la nit empatxat de gols. Si veia un gol més, vomitava. Va arribar un punt en què celebrava més les poques fallades dels davanters que no pas els encerts. Em va passar el que passa en l’abundància: el premi havia perdut el valor. El gol no significava res. He sumat i em surten 64 gols en un parell d’hores.

No crec que hi hagi res més d’antifutbolístic que això, tot i que fa temps que el futbol s’encamina cap aquesta trampa. A convertir el joc seguit i d’estar per casa d’abans en compartiments estancs i una oda al mil·límetre. A convertir la simplicitat en sofisticació i la popularitat en privacitat. A convertir-se en un altre esport, al capdavall: dimecres vam convertir els gols en cistelles. Amb 18 partits simultanis a la televisió, veure un sol partit de principi a fi va ser més que mai una raresa. Estem fabricant en massa aficionats al futbol que no veuen futbol. Només veuen jugades.

Producte buit

Si ja costa mantenir l’atenció de manera habitual, dimecres vam rendir-nos i ens vam servir una brillant successió de highlights amb un sentit ben dubtós. Va ser estrany i simptomàtic alhora: el locutor i el comentarista eren excel·lents i els futbolistes de primer nivell, però el producte em va deixar buit. Si habitualment no hi ha res que importa més que la meta, dimecres no hi havia cap procés, només resultat. Vaig estar més enfeinat a fer comptes i calcular possibles desempats en la classificació, i en els encreuaments, que no pas en el joc mateix. El futbol no hauria de ser tan complicat: tots sabíem el reglament al pati de l’escola sense necessitat de treure’s un doctorat.

Ensenyar a patir

Aquests 64 gols que vam veure en dues hores contrasten amb la naturalesa de l’esport de què estem parlant. S’ha canviat el ser per l’estar. Vaig passar temporades senceres veient el meu equip perquè era el meu equip, acompanyant-lo, i celebrant menys de 64 gols en més d’un any. Precisament per això marcar un gol era tan important: es desitjava com es desitjava i se celebrava com se celebrava. Era una qualitat del futbol: ens ensenyava a patir, a ser pacients, a avorrir-nos i a valorar les coses. Com vols valorar un gol ara si te’l regalen, un rere l’altre i un més entre tants. Es confon l’espectacle amb una cosa semblant a la vulgaritat.

Notícies relacionades

Una Supercopa a l’Aràbia malgrat tot

Mor Josep Barcons, mític expresident del CF Damm

El ‘problema’ del futbol

Potser veure 64 gols en dues hores és el millor, i l’únic problema és que em faig vell, però no ho crec, tot i que tampoc ho descarto. Quan escric sobre el problema del futbol i acabo dubtant de mi mateix només puc parafrasejar George Carlin, almenys per tancar ben amunt. Som-hi. El problema del futbol: si l’autobús de l’Albacete surt d’Albacete diumenge a les 10.00 en direcció a Madrid i a una velocitat de 90 km/h, i el Reial Burgos surt amb tren des de Burgos, també en direcció a Madrid, però a les 11.15 i a 120 km/h, ¿qui arriba abans? El problema del futbol.