Nits equivocades

Vivim en un món confús: ara les finals de Champions es juguen els dissabtes i les Lligues es guanyen entre setmana. Ho vaig pensar fins i tot abans que fos matemàticament campió el Barcelona, quan el Reial Madrid va marcar dimecres el gol de la victòria al Mallorca. Ho va fer centrat en l’atac, amb l’equip construït amb pedaços i anant a la força a última hora. Sabent, en el fons, que aquella demostració de passió i energia no servia de res. Pot passar un dilluns en un bingo, un dimarts en un karaoke o un dimecres en un estadi: hi ha alguna cosa grotesca en trobar l’èpica durant la nit equivocada.

I això ho sé més pel bingo que pel futbol, perquè mai necessitem guanyar una Lliga per sortir entre setmana. Això forma part del periodisme esportiu i és un dany col·lateral de treballar dissabtes i diumenges per norma. Després tens dies lliures en aparença senzills que coquetegen amb la desgràcia. El típic dimarts que s’escampa. Com Jacobo Ramón, el noi que està en el Madrid des dels vuit anys i va marcar el gol del triomf al Bernabéu en l’última jugada: experts a donar el millor de nosaltres durant la nit equivocada.

Ho he escrit alguna vegada, crec: sortir entre setmana t’ensenya a tractar amb un tipus de gent especial, amb unes característiques que no abunden en altres llocs i altres hores. Sortir entre setmana hauria de ser una assignatura formativa per a càrrecs intermedis, el màster definitiu en gestió de grups humans. Sortir entre setmana t’acosta a un exèrcit d’éssers de discurs difús, al·lèrgics a la coherència i tendents a les converses inconnexes. El normal és que et diguin una cosa i, un minut després, la contrària, sense problema, intueixo que moguts per una espècie d’instint de supervivència, un peculiar sentit d’alarma. És, d’alguna manera, com escoltar entrenadors de futbol en rodes de premsa, però amb menys llum i menys aigua.

De fet, abans que existís WhatsApp, els secrets i les notícies solien filtrar-se a la nit i entre setmana, afluixat ja el nus de la corbata. És llavors quan es baixa la guàrdia.

Hi ha una cosa pitjor que trobar l’èpica en la nit equivocada: castigar un culpable equivocat.

Suposo que encara deveu recordar el clàssic. En el Madrid, i quasi al final, va debutar un noi anomenat Víctor Muñoz. Tan bon punt va sortir, va tenir una ocasió claríssima i la va fallar. Després vaig llegir que va tancar els comentaris a les seves xarxes socials perquè l’estaven insultant, una altra prova de la fauna que ens envolta, tot i que ja no sortim entre setmana.

Però el pitjor no va ser això. El pitjor va ser que molts van elegir el Víctor Muñoz equivocat. Vaig llegir que un altre Víctor Muñoz, un cantant veneçolà de balades, havia compartit a Instagram la tirallonga de missatges que estava rebent per part d’aficionats que el confonien amb el futbolista. Sé que és molt demanar, però el mínim, en aquests casos, és documentar-se i ser rigorós. He escoltat un parell de cançons d’aquest home i se’l podria insultar amb fonament propi.

Notícies relacionades

"¿La plata europea? Continuo sent el mateix pringat"

L’Alcaraz més "intel·ligent" se cita amb Sinner en la final de Roma

En fi. És broma.

M’agrada imaginar que un altre Víctor Muñoz, el mític exfutbolista i entrenador, va entrar un parell de dies després de tot allò al seu compte semiabandonat de Facebook i va passar mitjana hora llegint insults i burles sense entendre’n res i pensant: "No tornaré a sortir entre setmana".