11 d’ag 2020

Anar al contingut

barraca i tangana

La meva vida sense futbol

ROBERT PERRY

La meva vida sense futbol

Enrique Ballester

Un té tant temps per pensar que arriba a fantasiejar amb una vida sense wifi al mig del camp o fins i tot una vida sense futbol, exagerant

Un dels problemes de la vida coronavirus és que tenim massa temps per pensar. En les nits que no avancen i en els dies que s’embussen, tenir temps per pensar és l’origen de moltes desgràcies. També un dels pànics recurrents de molts davanters, que prefereixen sentir-se obligats a decidir al mig segon, que davant el porter són millors des de la intuïció i la urgència. Si estan sols i remuguen la jugada, si masteguen si definir per sota o per alt, amb subtilesa o amb potència, si regatejar, xutar o passar, si tenen marge per pensar tot això, sovint el joc els atropella i l’ocasió passa de llarg.

És una cosa que podríem anomenar síndrome Higuaín. Aquests mesos he tingut massa temps per pensar i això no porta a res de bo: pensar què he fet amb la meva vida o què he deixat de fer-hi, pensar què soc o que podria haver sigut, rescatar ridículs ocults en antics arxivadors de la memòria, que un comença repassant algun estiu net, innocent i febril, i sense saber molt bé com acaba revelat, suant sota el nòrdic, embolicat en els records espinosos d’aquelles tandes de penals que van guanyar els de l’altre bàndol. Un pensa per què tot ens sembla poc, per què res se sembla suficient, per què aquest buit interior tan rar. Un pensa tantes tonteries que arriba a fantasiejar amb una nova vida, una sense wifi al mig del camp, fins i tot una vida sense futbol, exagerant.

En això he de dir que soc reincident i amb idèntic resultat. D’Erasmus vaig escriure una columna titulada com aquesta, La meva vida sense futbol. El meu equip jugava a Llorca i el pla era quedar-me a l’habitació patint tot sol i escoltant el partit per la ràdio, però em van dir de passar la tarda al llac i bé, per què no, apuntava la primavera amb les vitamines i els miracles.

Al llac teníem tres mantes i unes estovalles, dolços suecs i un termos de cafè i sobre la gespa ens numeràvem els dits dels peus. Les noies somreien i es posaven flors al cabell. Algú va treure una guitarra i per sort la va guardar aviat. Reuníem cerveses i pizzes, el maig ens va regalar un agradable capvespre torrat, i xerràvem de les nostres classes, dels nostres països, de les nostres lectures i concerts, tan fastigosament joves, macos i despreocupats.

A la teulada

Vam tornar a la residència, al capvespre, i vam pujar a la teulada. Algú va treure una ampolla de vi i per sort la va reposar aviat. S’hi estava bé, s’era perfecte. Ajaguts de cara amunt inventàvem constel·lacions i dibuixàvem les nostres vides futures com qui obre regals. Recordo pensar alguna cosa així com ‘captura aquest moment i guarda’l’, que la vida no serà sempre així, que ho pensava molt també quan la meva nòvia se’m posava a sobre al llit, es treia la samarreta i jo estava convençut que això no podia sortir-me gratis, que algun dia pagaria un càstig per això sense dubtar-ho.

En això pensava en aquella teulada mentre els altres, adormits, anaven callant. Llavors em vaig aixecar amb compte, vaig saltar de la teulada a la cuina i d’allà a l’habitació. Vaig engegar l’ordinador i vaig esperar nerviós que carregués la pàgina amb els resultats: el meu equip havia guanyat. En cas contrari, el dia sencer, el dia ideal, s’hauria espatllat.

¿La meva vida sense futbol? Pensem massa.

Temes: Futbol