El centre de la llar

La cuina: cau, refugi

Més temps lliure per força ha fet que homes i dones hagin recorregut a la memòria prestada per interpretar receptes. Celebrem-ho, ara que hi ha tan poques coses per celebrar

3
Es llegeix en minuts
retertret

retertret

Ha hagut de sonar la primera trompeta de l’apocalipsi perquè la gent hagi tornat a la cuina, l’últim espai per reconquerir. És el refugi. És el cau. L’únic vincle que molts tenien amb aquest lloc –ara, centre d’operacions– era el microones, caixa màgica en la qual escalfar la llet i els menjars preparats. De la pantalla de la tele a la del microones: el recorregut social de cada nit, probablement d’alguns migdies. De nou, la flama ha sigut presa (accepta la metàfora si tens inducció o vitroceràmica). El foc il·lumina les cases, ens vincula al passat.

El confinament dona poques opcions: o ‘cuinament’ o res. Més temps lliure per força –o el que queda entre teletreball i el treball físic i emocional de la casa i la família– ha fet que homes i dones hagin recorregut a la memòria prestada per interpretar receptes. I potser –només potser– dediquen un pensament a valorar els que proveeixen el rebost: al capdavant del col·lectiu, el sector primari i, després, les venedores, sense oblidar els transportistes. Arrisquen la vida perquè la carxofa –és temporada– floreixi a la taula.

Una olla de cigrons

En aquesta tercera setmana de confinament, l’eufòria a les xarxes socials ha anat de baixa. Més calma, menys aquí-ara-fem-ho-ja. Per un moment, Twitter semblava una olla de cigrons (amb xoriço), més que de grills o de serps de cascavell, com és habitual. En pocs dies, passem d’acaparar paper de vàter a farina. S’han enfornat tants pastissos que el sucre en sang ha pujat com la bossa en temps pròspers i filibusters. Celebrem-ho, ara que hi ha tan poques coses per celebrar. Celebrem que la cuina sigui el centre de la llar, allà on, en algun moment, del dia es reuneixen els que viuen junts però apartats. No podem tocar-nos. No podem besar-nos. Però compartim la cassola. Ens estimem mitjançant un guisat o el llampec d’una amanida.

El que a casa és cau, és intempèrie en la restauració pública. Cal entendre el bar i el restaurant com a plaça pública, lloc de trobada i reunió. A les epidèmies i les dictadures no els agraden les multituds. El coronavirus ha creat microregnes o microrepúbliques. Cada pis és una illa. Cada pis és una illa de nàufrags. ¿Què passarà quan tot això acabi? ‘Quan tot això s’acabi’ és el títol d’una telenovel·la amb massa capítols. Aquestes xarxes socials que no són el món però que són al món prometien una gresca infinita quan poguéssim prendre els carrers, tornar als carrers. De moment, els balcons i les finestres són nostres, però hem perdut els carrers.

Cada setmana escric la crònica d’un restaurant, òbviament interrompuda. ¿Com serà la tornada a la taula col·lectiva? Lenta, prudent, justa. ¿Menjarem separats els uns dels altres? ¿Tovalló, guants i mascareta (¡que incòmode anar aixecant aquesta tapa censora!)? ¿Quants negocis sobreviuran? ¿Quants amos de bars i restaurants han estalviat prou? ¡I aquests lloguers, aquests lloguers criminals! Durant mesos, el turisme (sobretot, l’internacional: i això en ciutats com Barcelona, ¡meu!) haurà desaparegut i, al seu torn, nosaltres haurem desaparegut com a turistes en altres destinacions. Per tant, el client serà el veí. Cal pensar en el veí. Cal cuinar per al veí. Cal comprendre l’economia del veí. Avui més que mai, talent, enginy, complicitat, proximitat (no només en els ingredients), realisme. La cuina realista, sí, el que no significa exempta de fantasia. Que s’aparti la cuina pesada. Que s’apartin els pesats.

Notícies relacionades

Aquests dies he parlat amb alguns xefs de renom. La projecció de futur és demolidora. Donen per perdut el 2020 i entreveuen la recuperació el primer trimestre del 2021. Alguns diuen que tancarà fins al 50% dels restaurants d’alta cuina. No ho sé. La meva bola de vidre es va trencar amb l’últim trasllat. No només som davant d’un daltabaix econòmic (que ho estem: una calamitat), sinó davant de la devastació de l’estat d’ànim. Sobre els diners, poc a dir: si no n’hi ha, no n’hi ha. Sobre l’estat d’ànim, molt a escriure. És la lluita per l’alegria, i aquesta no és una frase naïf, sinó de supervivència. Estem de dol global. Però això s’acabarà i llavors sí que serem responsables de l’actitud, de l’estil amb què afrontarem el futur. Sortir, sí; sortir de nou, sí; omplir els restaurants, sí, cadascú en la mesura de les seves possibilitats.

De moment, som a casa. A la cuina de casa, aquest lloc que era desconegut i on trobem l’escalf.