Alarma més civisme, el binomi necessari

La crisi del coronavirus, que fa poc semblava que directament només afectaria la llunyana però potent Xina, ja és –i ho domina tot– a Europa i Amèrica. L’OMS l’ha qualificat aquesta setmana de pandèmia i ha fixat el seu epicentre a la vella Europa.

És tot Europa –i Itàlia ha sigut el país afectat amb més rapidesa– la que ara afronta el greu perill per a la salut pública i l’economia. Les nostres societats, habituades a una gran liberalitat, tindran més problemes per aconseguir l’aïllament i la disciplina social que un país dictatorial –com la Xina– on la policia i el potent Partit Comunista tenen sempre l’última paraula.

Itàlia, el país ara més afectat, ha sigut el primer a prendre mesures dràstiques i a posar en quarantena tota la seva població. Avui, després de la declaració de l’estat d’alarma, li toca el torn a Espanya. El que fa vuit dies es veia com una cosa pròxima, però no pròpia –les dures mesures d’Itàlia– ja són la realitat. I vèncer el coronavirus dependrà en gran part de la disciplina i la cohesió d’un país que avui està molt afectat tant per la divisió territorial (el conflicte català) com pels xocs polítics.

Però els problemes no s’acaben amb plantar cara a la pandèmia amb disciplina social. El coronavirus –i la lluita per superar-lo– fan obligatòria una forta paralització de la vida ciutadana i econòmica. Una aturada de la producció (l’estem veient en firmes automobilístiques com Seat i Nissan) i també en gran part del sector privat de serveis (aerolínies, hotels, espectacles, restaurants). ¿Aquestes empreses, com sobreviuran sense activitat durant les «setmanes dures» que ha advertit Pedro Sánchez? ¿Com afectarà els empleats d’aquestes empreses que no puguin pagar les nòmines per la caiguda de vendes?

La por de la recessió induïda és el que ha fet que durant tres setmanes seguides les borses mundials hagin experimentat caigudes esgarrifoses. ¿Com s’evitarà una recessió generada per la paralització de la producció, no per la desconfiança financera com va ser la del 2008? Era clar que les encertades mesures de política monetària (baixos tipus d’interès, compra de bons pels bancs centrals) de Mario Draghi que es van utilitzar llavors no serien suficients per combatre la caiguda productiva. Per això els mercats financers no van reaccionar al descens dels tipus d’interès de la Reserva Federal ni al compromís de Christine Lagarde que el BCE –que ja té en negatiu els tipus d’interès– augmentaria la compra de bons i el recolzament als bancs. Positiu però insuficient.

Per combatre aquesta crisi es necessitarà un fort augment de la despesa pública dels estats tant en sanitat com en ajuts a les empreses sacsejades per la paralització i –fonamental– per mantenir l’ocupació o els ingressos dels treballadors afectats. És el que l’OCDE va definir ja fa uns dies com un keynesianisme global que permetés sumar-se als països amb un deute molt elevat com Itàlia i Espanya. I això exigeix, d’entrada, una forta suavització de les normes fiscals de la UE imposades per Alemanya i els anomenats països austers.

És el que sembla que ha començat a passar. Aquest divendres els dos ministres econòmics alemanys –Olaf Scholz i Peter Altemaier, socialdemòcrata l’un i democratacristià l’altre– van comparèixer en roda de premsa per proclamar que hi hauria «diners il·limitats» per salvar les empreses afectades. Un canvi fonamental. I la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, ha dit que la disciplina pressupostària de la UE es relaxaria, qüestió vital per a Espanya i Itàlia.

Fins i tot Trump, que fa poc deia que no passava res, va pactar divendres amb els demòcrates –i el Congrés americà el va aprovar aquest dissabte al matí– un potent programa anticrisi. La conseqüència va ser que divendres els mercats van deixar de caure i es van orientar a l’alça. Per l’hora del dia més l’americà (9%) que l’europeu.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Aquest és el marc en què Espanya ha de sobreviure. No som Alemanya i necessitem l’escut d’un programa europeu que –no sense tensions– s’ha d’engegar. No tenim un Govern amb majoria parlamentària i per tant Pedro Sánchez i els altres líders polítics (Pablo Casado, en primer lloc) han d’actuar amb summa responsabilitat. I tenim molts conflictes (com Catalunya) per desencallar davant dels quals haurem d’aplicar més cautela i menys passió.

En la situació del món –i d’Espanya– tenim motius per tenir por. Raó de més per exigir-nos responsabilitat i sentit comú. ¿Serem capaços?