28 d’oct 2020

Anar al contingut

La crisi dels refugiats

Asil: Europa paga el preu de mirar cap a una altra banda

OZAN KOSE

Asil: Europa paga el preu de mirar cap a una altra banda

Andreu Claret

Els de la meva generació pensàvem que Europa era diferent. Crèiem que el nostre dret d'asil ens diferenciava dels Estats Units, la Xina i Rússia. Estàvem equivocats

Quan els meus avis materns van arribar a la Jonquera l’u de febrer del 1939, es van trobar amb soldats senegalesos que els prohibien el pas a França. El Govern francès, del conservador Édouard Daladier, havia tancat la frontera després d’aprovar un decret llei que parlava d’«estrangers indesitjables». Acompanyats d’una filla de set anys i del seu germà, els meus avis, que van arribar caminant des de Manresa, van haver de passar quatre nits al ras, en condicions dantesques, fins que la frontera es va obrir, el dia 5. Era un hivern dels d’abans, i la que seria la meva mare va estar a punt de no explicar-ho. Sobretot, perquè van portar els refugiats a camps inhòspits, aixecats a la platja, on molts van morir de fred i de falta d’aigua potable.

Explico la peripècia per remarcar que les imatges que veiem aquests dies a la frontera entre Turquia i Grècia, o a l’illa de Lesbos, tenen sinistres antecedents. El record d’aquell malson, que es va allargar durant la segona guerra mundial, va ser una de les raons per les quals, el 1957, es va crear una Comunitat Europea sobre valors i principis que semblaven sòlids, entre d’altres, el dret d’asil, protegit per l’article segon dels tractats de Roma.

Europa no és diferent

La població sempre ha sigut una arma poderosa. Ho va ser per a Franco el 1939 i torna a ser-ho per a Erdogan 80 anys després. Ho va ser per al Tercer Reich i ho és per a Donald Trump, que nega l’asil als qui hagin passat per un tercer país, camí dels EUA. Tots han manejat la població en funció de necessitats geopolítiques. Per pressionar el veí o per aconseguir adhesions populistes entre ciutadans presos d’un pànic cuinat per la propaganda oficial. No obstant, els de la meva generació pensàvem que Europa era diferent. Crèiem que el nostre dret d’asil ens diferenciava dels Estats Units, la Xina i Rússia. Estàvem equivocats. Es van fer grans progressos, certament, després de l’aprovació de la Convenció del 1951, tot i que quedés curta. I semblava que seríem capaços d’adaptar el dret a un món globalitzat, on un africà que busca asil pot aparèixer a Tapachula (a la frontera entre Guatemala i Mèxic), si se li tanquen altres camins. No va ser així. Al contrari, molts països van aprovar legislacions que retallaven el que s’havia aconseguit inicialment, forçats per uns fluxos que creien no poder assumir i per les pors creixents que nien en les nostres societats.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Una de les falses alternatives a la situació heretada de la segona guerra mundial ha sigut l’externalització del desafiament. Comprant a baix preu complicitats de països escassament democràtics perquè ens facin la feina bruta. És a dir, perquè acceptin amuntegar en camps de contenció els que fugen de les guerres o la violència. Camps de botigues i barracons com els de Zaatari, a Jordània; Dadaab a Kenya, els més de 13 que hi ha a Turquia o els camps de la mort a Líbia. Els poden veure a Google Maps, per la seva extensió, però no figuren a cap mapa oficial, per molt que siguin autèntiques ciutats atapeïdes de desemparats.

¿Pot el món continuar contemplant una catàstrofe així sense que se’ns rovellin els reflexos democràtics? ¿Pot la Unió Europea suportar durant molt temps les imatges d’aquests dies, on policies grecs (o sigui, de la UE) repel·leixen a trets i garrotades migrants de diverses nacionalitats portats fins a la frontera per autobusos contractats per Erdogan? Tot això, després d’haver pagat a Turquia  6.000 milions d’euros perquè fes de mur de contenció. La pregunta sobre si és compatible la Unió Europea amb aquest abandó de responsabilitats només té una resposta: no. La UE no pot continuar així si vol continuar sent aquell projecte col·lectiu de benestar i convivència que va néixer el 1957.

A hores d’ara, la solució no és fàcil i no passa, sens dubte, per la pietosa idea d’obrir les fronteres sense més ni més. Però no es podrà avançar sense una reforma del dret d’asil que reforci els principis d’inviolabilitat i protecció dels qui el sol·liciten, i que l’adapti a les noves circumstàncies. Tampoc es podrà invertir la dinàmica actual si no s’assumeix el cost de no haver fet res durant anys. El cost d’haver mirat cap a una altra banda. D’haver facilitat la caiguda d’Al-Gaddafi per després desentendre’s de Líbia. De no haver intervingut a Síria quan encara era possible lligar les mans a Al-Assad. O de no dedicar recursos i esforços per acabar amb tanta dictadura i persecució. No és fàcil, ja ho sé. Però pagarem car el cost de no haver-ho intentat.