IDEES
La Cua de Palla, dels colors del taxi
zentauroepp4021088 barcelona 7 2 2006 exit rueda de prensa para presentar la nu200221123220 /
Que aixequi la mà qui no hagi llegit cap títol de la Cua de Palla. Costa imaginar alguna llar catalana, mínimament lectora, sense cap llibre groc i negre en una lleixa. El disseny que Jordi Fornas va idear per a la col·lecció policíaca d’Edicions 62 té més de mig segle i encara avui es reconeix d’una hora lluny. La barreja dels colors del taxi, groc i negre, eren una picada d’ullet a la sèrie ‘noire’ francesa i al ‘giallo’ italià, i li donava una modernitat tèrbola, entre expressionista i pop.
L’exposició sobre La Cua de Palla que pot veure’s a la Biblioteca Jaume Fuster és un recorregut sentimental pels 115 títols de la col·lecció de novel·la negra en català
Avui dia la novel·la negra es desplega en múltiples tendències, però hi va haver una època en què els clàssics, de Simenon a Chandler, sortien en català sota el mateix sostre. A través de l’homenatge, és el que recorda l’exposició sobre La Cua de Palla que es pot veure fins al 20 de març a la biblioteca Jaume Fuster, a Lesseps. Un recorregut sentimental pels 115 títols que es van publicar fins el 1996, primer sota la direcció de Manuel de Pedrolo i després de Javier Coma. L’element nostàlgic està assegurat, i així, mentre visitava l’exposició, vaig descobrir que el meu primer Cua de Palla va ser precisament el número 1 de la col·lecció: ‘Parany per a una noia’, de Sébastien Japrisot, lectura obligatòria a l’institut. Tants anys després no en recordo gairebé res, excepte que la protagonista patia amnèsia i no sabia si era l’assassina o la víctima, i que algunes escenes estaven narrades amb una fredor terrorífica.
La Cua de Palla es va anar apagant a mesura que el gènere guanyava el prestigi i els lectors que tant havia buscat. Una bona prova d’aquesta influència són les desenes d’exemplars gastats que es troben avui dia a biblioteques i llibreries de segona mà. Fa poc en vaig comprar un, ‘Jazz Gang’, de H. Paul Jeffers, per la sonoritat del títol. A més de comprovar l’encert dels editors en el seu moment, llegir-lo ara tenia un al·licient afegit, d’arqueologia filològica: disfrutar d’unes traduccions de vegades matusseres, però alhora entranyables en l’esforç per fer viure la llengua dels bergants, els clixés dels baixos fons, aquests malfactors que es tractaven de vos i deien «‘guripa’», o «‘bòfia’», i les dones fatals que eren «bufones» i fumaven cigarretes mentolades.
