Anar al contingut

Repte econòmic

El problema de les pensions

El problema de les pensions

Guillem López Casasnovas

El consens sobre la sostenibilitat del sistema s'hauria de basar més en el procediment que en solucions improvisades

La reclamació per més i millors pensions potser és la reivindicació avui més sonora i, al seu torn, menys diàfana. Procedeix d’un sector sensible per a una societat altruista, afecta un ciutadà cada vegada més pròxim al decisiu votant mitjà i, a diferència d’altres col·lectius, és unidimensional, o gairebé, en les seves preferències: el que s’esdevingui en la seva pensió importa per sobre d’altres menesters (del canvi climàtic, de l’avortament lliure o de la salut bucodental). És més participatiu electoralment que les cohorts joves –algunes desenganyades amb el sistema– i en tot cas, òbviament, pesen políticament molt més que els que encara no han nascut, que seran els hereus principals de les elevades ràtios d’endeutament públic que els llegarem.

Les pensions mitjanes al nostre país són efectivament baixes, si bé és cert que les mitjanes en política pública són males conselleres. Darrere del clamor dels pensionistes es troben els beneficiaris de pensions no contributives, que al no haver cotitzat haurien de donar per bo, agraïts, l’esforç de cotitzadors i contribuents, així com de pensions de viduïtat, meritades en aquest cas de manera indirecta. També es barregen en la reivindicació els autònoms que han cotitzat –perquè han pogut i majoritàriament– per la base mínima de cotització, en clara preferència d’ocell en mà, gestionat per ells mateixos, que cent volant en mans d’un sistema públic de repartiment; normal, per tant, que havent cotitzat menys les seves pensions siguin més baixes. I, finalment, s’afegeix la resta de pensionistes que haurien d’observar que el rendiment de les seves cotitzacions està ja sent molt superior a les alternatives de col·locació dels seus estalvis, i saber que unes dècimes de més o menys en l’actualització de les seves pensions no els suposarà una gran pèrdua i que les queixes davant dels canvis de legislació a futur que se’ls presenta, precisament a ells a penes no els afectarà. Diapasons diferents, per tant, davant d’una cridòria que es manifesta de manera indiscriminada.

Generar prou acceptació

Solucionar amb criteri racional la sostenibilitat de les pensions requereix un consens ampli. Però de manera diferent del que se sol argumentar, aquest consens s’hauria de basar més en el procediment acordat que en les respostes a solucions improvisades. En el vel de la ignorància, desconeixent les situacions concretes (jubilacions anticipades, crisis amb aturats de llarga durada, davant de biaixos socioeconòmics en esperança de vida), es tractaria de no formular batalles polítiques dels tractaments, sempre que aquests s’haguessin derivat dels procediments establerts. Sent com és justa la causa (assegurar la viabilitat futura de les pensions) sigui quin sigui l’equip de Govern al capdavant d’aquesta responsabilitat, seguir el procediment degut hauria de generar prou acceptació. D’una altra manera, decisions correctives ‘ad hoc’ preses pel govern de torn permeten crítiques massa llamineres electoralment com perquè l’oposició  en cada cas hi renunciï.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Tot això no és gaire diferent de l’acordat, per exemple, en països democràtics desenvolupats per establir quines prestacions sanitàries s’han de finançar o no en els sistemes públics de salut. Una agència nomenada pel Parlament assumeix aquesta responsabilitat a partir d’un procediment consensuat en la legislació: decisions segons cost-efectivitat relatiu, determinant el que es considerarà com a cost i com a resultat (anys de vida guanyats ajustats per qualitat) i segons les seves ràtios incrementals, això és, guanys i costos addicionals respecte de tractaments alternatius o ja existents. La recomanació que en resulta en política pública és sempre prudencial: fes o explica políticament per què no fas. La transparència queda garantida si la recomanació més tècnica es defuig per altres criteris explícits.

Fora d’aquell marc d’ordenació, les propostes de sostenibilitat esdevenen grolleres (baixar despesa dràsticament o pujar ingressos connectant al seu finançament impostos generals) i des de posicions fortament curtterministes (apaivagar descontentaments que es puguin reflectir en costos electorals). Qüestions de més interès com les d’anar recuperant equilibris generacionals trencats –per exemple, vinculant drets a l’esperança de vida, tant de les cohorts com dels cotitzadors, vistos els biaixos socioeconòmics d’aquesta– o de mobilitzar l’estalvi o el patrimoni (a través d’anualitats, hipoteques inverses o activant lloguers per completar pensions) no acaben rebent l’interès que mereixen.