Repte econòmic

El problema de les pensions

El consens sobre la sostenibilitat del sistema s'hauria de basar més en el procediment que en solucions improvisades

Es llegeix en minuts
El problema de les pensions

La reclamació per més i millors pensions potser és la reivindicació avui més sonora i, al seu torn, menys diàfana. Procedeix d’un sector sensible per a una societataltruista, afecta un ciutadà cada vegada més pròxim al decisiu votant mitjà i, a diferència d’altres col·lectius, és unidimensional, o gairebé, en les sevespreferències: el que s’esdevingui en la seva pensió importa per sobre d’altres menesters (del canvi climàtic, de l’avortament lliure o de la salut bucodental). És mésparticipatiuelectoralment que les cohorts joves –algunes desenganyades amb el sistema– i en tot cas, òbviament, pesen políticament molt més que els que encara no han nascut, que seran els hereus principals de les elevades ràtios d’endeutament públicque els llegarem.

Les pensions mitjanes al nostre país són efectivamentbaixes,si bé és cert que les mitjanes en política pública són males conselleres. Darrere del clamor dels pensionisteses troben els beneficiaris de pensionsno contributives, que al no haver cotitzat haurien de donar per bo, agraïts, l’esforçde cotitzadors i contribuents, així com de pensions deviduïtat, meritades en aquest cas de manera indirecta. També es barregen en la reivindicació els autònoms que han cotitzat –perquè han pogut i majoritàriament– per la base mínima de cotització, en clara preferència d’ocell en mà, gestionat per ells mateixos, que cent volant en mans d’unsistema públic de repartiment; normal, per tant, que havent cotitzat menys les seves pensions siguin més baixes. I, finalment, s’afegeix la resta de pensionistes que haurien d’observar que el rendiment de les seves cotitzacions està ja sent molt superior a les alternatives de col·locació dels seus estalvis, i saber que unes dècimes de més o menys en l’actualització de les seves pensions no els suposarà una gran pèrdua i que les queixes davant dels canvis de legislació a futur que se’ls presenta, precisament a ells a penes no els afectarà. Diapasons diferents, per tant, davant d’una cridòria que es manifesta de maneraindiscriminada.

Generar prou acceptació

Solucionar amb criteri racional la sostenibilitat de les pensions requereix unconsens ampli. Però de manera diferent del que se sol argumentar, aquest consens s’hauria de basar més en el procediment acordat que en les respostes a solucions improvisades. En el vel de laignorància, desconeixent les situacions concretes (jubilacions anticipades, crisis amb aturats de llarga durada, davant de biaixos socioeconòmics enesperança de vida), es tractaria de no formular batalles polítiques dels tractaments, sempre que aquests s’haguessin derivat dels procediments establerts. Sent com ésjustala causa (assegurar la viabilitat futura de les pensions) sigui quin sigui l’equip de Govern al capdavant d’aquesta responsabilitat, seguir el procediment degut hauria de generar prouacceptació. D’una altra manera, decisions correctives ‘ad hoc’ preses pel govern de torn permeten crítiques massa llamineres electoralment com perquè l’oposició  en cada cas hi renunciï.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

Tot això no és gaire diferent de l’acordat, per exemple, en països democràtics desenvolupats per establir quinesprestacionssanitàries s’han de finançar o no en els sistemes públics de salut. Una agència nomenada pel Parlament assumeix aquesta responsabilitat a partir d’unprocediment consensuaten la legislació: decisions segons cost-efectivitat relatiu, determinant el que es considerarà com a cost i com a resultat (anys de vida guanyats ajustats per qualitat) i segons les seves ràtios incrementals, això és,guanys i costos addicionalsrespecte de tractaments alternatius o ja existents. La recomanació que en resulta en política pública és sempre prudencial: fes o explica políticament per què no fas. Latransparènciaqueda garantida si la recomanació més tècnica es defuig per altres criteris explícits.

Fora d’aquell marc d’ordenació, les propostes de sostenibilitat esdevenen grolleres (baixar despesa dràsticament o pujar ingressos connectant al seu finançament impostos generals) i des de posicions fortament curtterministes (apaivagar descontentaments que es puguin reflectir en costos electorals). Qüestions de més interès com les d’anar recuperantequilibris generacionalstrencats –per exemple, vinculant drets a l’esperança de vida, tant de les cohorts com dels cotitzadors, vistos els biaixos socioeconòmics d’aquesta– o de mobilitzarl’estalvi o el patrimoni(a través d’anualitats, hipoteques inverses o activant lloguers per completar pensions) no acaben rebent l’interès que mereixen.