Acord de l'INE i les operadores
Garanties i transparència en el 'big data' públic
És fonamental que les administracions utilitzin les tecnologies de tractament massiu de dades. Si no, només ho faran les grans corporacions privades
maria-titos
Aquests dies m’ha sorprès que en algunes xarxes es fes una crida a deixar el mòbil a casa o aturada durant 10 dies perquè l’Institut Nacional d’Estadística (INE) utilitzarà les dades de les operadores per estudiar la mobilitat. Per tant, ¿no ens importa que un operador utilitzi les nostres dades i sí que l’Administració Pública les utilitzi per estudiar millor la mobilitat?
És necessari incorporar les tecnologies més avançades en els estudis sociològics públics. De fet, aquest estudi pilot de mobilitat s’emmarca en un projecte de renovació dels organismes estadístics europeus orientat a menys mostreig, més ‘big data’.
El coneixement sobre les tècniques més avançades de tractament massiu de dades (‘big data’, intel·ligència artificial...) no ha d’estar únicament en mans privades. No es tracta de frenar l’avanç de l’ús d’aquestes tecnologies per part de les empreses que aporten innovació, sinó que les administracions incorporin les tecnologies ‘data’ per aplicar programes de forma més eficaç –‘smart Administration’ o ‘data driven Government’–. No resulta lògic que les grans corporacions juguin a la lliga de les tecnologies més avançades del segle XXI i les administracions només incorporin les opcions més bàsiques de les TIC com és l’‘e-administració’.
A més resulta estratègic que les institucions incorporin el coneixement sobre l’ús d’aquestes tecnologies. ¿Com pots proposar regles de joc sense conèixer el funcionament d’una tecnologia?
Un problema d’alarma social més que legal
L’enfocament mediàtic de «l’Estat rastrejarà tota la població durant 10 dies», equiparant-lo al control que es realitza en països com la Xina, ha provocat certa alarma social. A més, l’INE no rastrejarà els moviments de les persones –les operadores rastregen tots els nostres moviments a través dels nostres telèfons mòbils tots els dies– sinó que es proporcionarà dades dels moviments entre zones, no els moviments de cada persona. En conseqüència, es tracta més d’un problema d’alarma social que legal, ja que no se cedeixen les dades dels moviments de cada persona.
La novetat no està que es rastregi els nostres moviments amb els mòbils, sinó que s’anuncia dues setmanes abans que s’utilitzaran aquestes dades. Aquest debat ens ha fet conscients dels rastrejos dels nostres moviments i que les operadores hi comercien de forma habitual, de fet es tracta d’una de les seves línies de negoci prioritàries durant els últims anys.
Falta de mecanismes de control
Aquesta polèmica ha servit per mostrar la falta de mecanismes de control i auditoria ciutadana. ¿Quins mecanismes socials i legals tenim per poder comprovar que les organitzacions utilitzen les nostres dades només dins dels límits que marquen les lleis?
Em genera certa inquietud que moltes persones proposin apagar el mòbil aquells 10 dies i rebutgin que les institucions utilitzin les seves dades, i no li importen que la resta de 355 dies les operadores les utilitzin sense problema. Si realment hi hagués cessió de dades personals, podríem sol·licitar a l’INE el consentiment explícit o demanar l’exclusió de l’estudi. Potser ens sorprendríem. No sé aventurar la proporció de persones que rebutjarien l’ús de les dades amb finalitat pública, sense tenir cap problema que s’utilitzessin per a altres objectius.
Jo en confio més si són les institucions públiques els qui apliquen tècniques d’ús massiu de dades. Apliquen criteris garantistes i s’orienten a l’interès general. Però, sens dubte la polèmica destil·la un alt grau de desconfiança en aquestes.
La ciutadania del segle XXI vol estar connectada i tenir accés continu a qualsevol tipus d’informació. Les tecnologies que ofereixen aquestes oportunitats estan modificant el nostre contracte social, perquè afecta la capacitat d’accés i ús de la informació i en conseqüència a les estructures de poder.
Notícies relacionadesCada vegada més la ciutadania és més conscient i reclama una posició tant ètica com legal sobre ús de dades. ¿Qui pot accedir a les meves dades? ¿Per a què es poden utilitzar les dades de la ciutadania? ¿De qui són les meves dades? Urgeix definir drets com ara quina informació pot ser qualificada de secreta per l’Estat, fins on arriba el nostre dret a la informació, dret a la privacitat, dret a la sobirania de les nostres dades, dret a l’accés a informació pública i possibilitat d’auditoria pública en procés de dades per part de les AP.
El fet que les administracions utilitzin les tecnologies ‘data’, resulta no només oportú, sinó fonamental. Si no, només ho faran les grans corporacions privades. El coneixement i l’aplicació des de l’àmbit públic han de marcar tendència respecte a criteris ètics i legals.
