Anar al contingut

Gastronomia

L'estrella de la mort

ETIENNE LAURENT

L'estrella de la mort

Imma Sust

Aquest estiu he menjat, per tercera vegada en la meva vida, en un restaurant amb estrella Michelin. I les tres vegades he sortit del restaurant amb la mateixa sensació. Els hi explico. Una cosa és programar amb set mesos d’antelació un concert, un viatge o una escapada romàntica. Si estic cansada, m’assec en una cadira per disfrutar del concert. Amb els viatges una pot improvisar sobre la marxa; i si em deixa el nòvio, me’n vaig d’escapada romàntica amb la meva millor amiga. ¿Però què passa quan reserves un menú degustació de 30 plats i el dia que et toca anar-hi no tens gana? ¿O tens ressaca?

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Bé, aquest és només un dels problemes. Després, està el tema de la conversa. A mi, en general, m’agrada parlar amb els meus acompanyants quan vaig a menjar, però en aquests restaurants no et deixen. És impossible, tot i que els menjars duren tres hores, tenir una conversa fluida i amb un to normal. Només parla el cambrer que t’interromp cada cinc segons per explicar-te com menjar-te un pèsol dins d’una cullera. I tot entre murmuris i amb molt postureig. A la meva mare li van untar la mà de whisky i li van dir que l’olorés alhora que es posava un mini milfulls a la boca. La dona, molt divertida, va preguntar si l’hi podien servir en un vas de ‘chupito’. El cambrer no va agafar l’acudit. Ni mig somriure ens va regalar. Perquè aquesta és una altra, en aquests llocs on et diuen que cal avisar el xef perquè apagui el foc si t’entren ganes de pixar tampoc hi ha sentit de l’humor.

Entenc que això ho fan perquè a ningú se li ocorri, en broma, dir la veritat. ¿I quina és la veritat? Doncs que en aquests restaurants t’avorreixes, que no estàs còmode tenint una minicadira per a la bossa, que et cobren un preu desorbitat, que el xou dura massa hores i que arriba un moment en què tornes a tenir gana i no hi ha pa. A sobre, no et conviden a ‘chupitos’ quan pagues el compte i et miren malament si et demanes una coca-cola. A mi ja no m’enganyen més. Jo soc més feliç en un xiringuito de platja, menjant una paella amb tota la meva família i xerrant a plens pulmons.