Barcelona es mou

M’agrada que sigui una ciutat que atrau gent jove d’arreu, que ve a estudiar, a treballar o simplement a viure-la. Com nosaltres, quan marxem a Berlín o a Lisboa a passar una temporada. Aquesta energia nòmada és part de la seva gràcia. Però, si decideixen quedar-s’hi, m’agradaria que es mantinguessin els valors que han fet d’aquesta ciutat un lloc on val la pena viure: la llibertat, la igualtat i el respecte als drets humans.

M’agrada que sigui una ciutat que atrau gent jove d’arreu, que ve a estudiar, a treballar o simplement a viure-la. Com nosaltres, quan marxem a Berlín o a Lisboa a passar una temporada. Aquesta energia nòmada és part de la seva gràcia. Però, si decideixen quedar-s’hi, m’agradaria que es mantinguessin els valors que han fet d’aquesta ciutat un lloc on val la pena viure: la llibertat, la igualtat i el respecte als drets humans.

Notícies relacionades

Li roben el patinet a Igualada, el troba a través del seu GPS i s'enfronta al lladre per recuperar-lo

El pla contra la multireincidència dels Mossos deixa 470 detinguts, 180 investigats i 24.000 identificats

Hi ha dies que, passejant pel centre de la ciutat, em sento dividida. M’emociona escoltar cinc idiomes diferents en un mateix carrer, sentir olor de kebab i veure nens jugant a futbol al costat d’una botiga bengalina. I, alhora, se’m remou l’estómac quan veig dones tapades de dalt a baix. No per la roba, sinó pel que simbolitza: una submissió imposada en nom de la religió. La diversitat cultural és una riquesa, però la desigualtat entre homes i dones no pot formar part d’aquesta riquesa. Les religions són un llast per al feminisme. I a mi em costa molt acceptar que, en nom del respecte cultural, tanquem els ulls davant del masclisme. I ho dic jo, amb els meus privilegis de burgesa catalana, sabent que la meva manera d’entendre el món també està condicionada. Tinc molts dubtes. No crec en les fronteres ni penso que Catalunya o Barcelona pertanyin només als que porten set cognoms catalans a l’esquena. Ni als que parlin un català de Pompeu Fabra. Però em cabreja que un cambrer a la plaça de la Vila no entengui la paraula tallat.

El món es mou, i cada cop més ràpid. I entre tots hem transformat aquesta Barcelona en aquest parc d’atraccions que a vegades no reconeixem.