Homenatge
Mairena no era un acudit
Carmen de Mairena en una imagen de archivo. /
Diumenge, a Carmen de Mairena li van posar una placa al carrer de Sant Ramon, 6. A casa seva, en ple Raval. Han passat sis anys des de la seva mort. Sis anys. Suposo que és el temps que necessita una ciutat com Barcelona per deixar de riure d’algú i començar, molt tímidament, a demanar-li perdó. Com altres companys de professió, vaig tenir la sort de conèixer-la. La vaig poder entrevistar sempre que vaig voler. Mai tenia un no. Era generosa fins a l’extrem. Tot el que tenia ho donava. La seva casa era un refugi improvisat on entrava gent sense sostre i dones sense sortida. La Carmen no preguntava massa. Obria la porta. I això, de vegades, es paga car. Convé recordar que va ser detinguda i acusada de proxenetisme, en un d’aquests episodis on és més fàcil assenyalar qui viu en els marges que entendre el que hi passa. Va ser cupletista, artista i una lluitadora per als drets del col·lectiu LGTBI. Durant anys, la Carmen va ser patrimoni del Raval, fins que Xavier Sardà la va portar a Crónicas marcianas i la va donar a conèixer al gran públic.
Durant anys va ser un personatge. Un acudit. Un mem abans que existissin els mems. La televisió la va utilitzar, la va exagerar, la va convertir en caricatura. I nosaltres, tots, vam riure. Alguns amb ella, d’altres d’ella. La gent del barri l’estimava perquè sabia qui era de veritat. Però ningú va poder acompanyar-la el dia de la seva mort. Va morir sola en ple confinament, el 22 de març del 2020, als 87 anys. I ara l’Ajuntament ha col·locat una placa i les amigues d’El Cangrejo han muntat un homenatge a la seva altura, amb cançons i anècdotes. La Desiré, la Rube, Cristine Berna o La Maña. Totes les que coneixien la Carmen abans de la Carmen coincideixen en el mateix. Que era una bellíssima persona. I l’homenatge ha sigut un xou espectacular. La placa de Carmen de Mairena s’afegeix a aquesta altra Barcelona que resisteix a les parets. La de les plaques que ens obliguen a recordar qui vam ser i qui som. Tot i que els llocs desapareguin, com l’enyorada Granja de Gavà, al carrer de Joaquín Costa, on va néixer Terenci Moix, la placa segueix allà. Pepe Rubianes, Manuel Vázquez Montalbán, Margarita Rivière o la placa de Luis Eduardo Aute, que ha costat molts anys tenir-la a la plaça de Rovira. Són petites marques que de vegades passen desapercebudes, però que sostenen la memòria de la ciutat comtal. I la de la Carmen, per fi, en forma part.
I potser convindria preguntar-nos quantes plaques com aquesta hi ha a la ciutat. Quantes recorden dones. Quantes persones que van viure als marges. Quantes persones del col·lectiu LGTBI (i quantes trans). No fa falta tenir-ne la xifra exacta per intuir que no són gaires. Per això, la de la Carmen no és només un homenatge. És també una excepció. I tant de bo, l’inici d’alguna cosa més. Està bé recordar que la Carmen va ser un referent, una artista dels peus al cap i una magnífica persona. Però que ningú oblidi que Carmen de Mairena no era un acudit.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
