Menjar és un plaer

Notícies relacionades

Un estudi demostra que els romans ja buscaven or a la Cerdanya

Alta literatura de transistor

Entre al·lèrgies reals, intoleràncies, vegetarians, vegans militants i gent que et mira estrany si demanes pa per sucar a la salsa, muntar un sopar s’ha convertit en un assumpte d’alt risc, en el qual unes traces d’això i d’altres d’allò poden posar en perill la vida dels comensals. Quan, en realitat, el que posa en perill és la salut mental de tots.

La solució per a alguns és sopar a casa i que cadascú porti un plat. Una cosa molt mediterrània, sí. Sona molt pràctic, però en realitat és bastant trist: un es menja el seu tofu, un altre la seva quinoa amb alvocat, un altre el seu formatge d’anacards. Al final, cadascú es menja el que ha portat i el sopar ja no té ni gràcia ni sentit. I, no ho sé, què volen que els digui. A mi m’agradava més el sistema d’abans. Si alguna cosa se’t posava malament, et tiraves quatre pets i punt. Ens hem tornat incapaços de gaudir del més bonic que hi ha en aquesta vida: el menjar. ¿Com és possible que ara tothom tingui una cosa que no pot menjar? ¿O que no ha de menjar? ¿O que no vol menjar? No recordo la meva mare preocupada pel gluten ni per suposades amenaces alimentàries que alguns creuen que sempre han existit. Cuinava el que hi havia, ho posava a la taula i tots menjàvem el mateix. I sense queixar-nos. No com alguns nens d’ara, que semblen crítics culinaris d’alta cuina. En aquells temps, si a alguna criatura se li acudia preguntar què hi havia per menjar, la resposta sempre era la mateixa: menjar.