Millor gos que algoritme

I ara tots alarmats pel fenomen therian. ¿Ens posem les mans al cap perquè surten a jugar al parc amb màscares de gat? Si a nosaltres ens haguessin posat una càmera a sobre als vuitanta, no sé on seríem ara. Per sort no hi ha constància digital de totes les nostres bogeries adolescents. Ni al parc ni fora del parc. ¿Però què està passant? A mi, sincerament, em sembla fins i tot bonic. No sé què fèieu en la vostra adolescència.

Notícies relacionades

¿Centres de dades a Catalunya?

Junts, el PP i Vox

Us parlo a vosaltres, boomers criticaires i generació X. Jo em vaig vestir de Madonna. De heavy amb cresta. De hippy que avergonyia la meva mare perquè semblava una sense sostre. I si el Barça guanyava la Lliga, arribava a casa amarada perquè ho havia celebrat dins de la font de la plaça Catalunya com si fos un ximpanzé. Vaig provar estètiques com qui prova pells. Perquè això és l’adolescència: provar identitats fins que alguna encaixa. Si alguns alfa han trobat en l’animal una forma d’expressar-se, ¿per què no? Almenys surten al carrer.

Queden en parcs. Es miren. Es mouen. Pitjor seria que s’identifiquessin amb un iPhone 15. Un animal està bé. És bastant sa, diria jo. Un gos ensuma, corre, s’embruta, pertany a una bandada. Hi ha una cosa profundament física en aquesta elecció. I potser, en un món hiperdigitalitzat, el que és físic és gairebé revolucionari. Si ser therian és la seva manera de dir "soc aquí" sense haver d’utilitzar paraules, potser el que hauríem de fer és escoltar. Tot i que lladrin.