Anar al contingut

L'estiu

El foll estiu on som

RICARD CUGAT

El foll estiu on som

Josep Maria Fonalleras

En una d'aquestes onades terrorífiques, deshidratat i sense conhort, he tornat a Carner i al seu poema 'Símbols'

Sort en tenim, de la calor i el fred, perquè, si no, no sabríem què dir-nos. Però no es tracta només d’iniciar la conversa anodina o d’enllestir la trobada casual amb una referència al temps. El que passa és que necessitem compartir-ho. És a dir, allò que només sembla una crossa per fer front a l’avorrida convivència amb els altres, en realitat s’acaba convertint en l’eina imprescindible de la convivència, un cop prenem consciència que els altres ens fan falta justament per fer front al fred o a la calor.

La calor. Hem superat una frontera. Ja no podem dir que les onades anunciades als mitjans, proferides com una maledicció bíblica, són l’equivalent a la calor que sempre fa a l’estiu. “Abans no en dèiem així”, diuen alguns, “però feia la mateixa calor que ara”. Ja no podem. Més de 40 graus a mitja Europa  és travessar la línia que ens separa d’un futur apocalíptic. I vivim en un món que és un cercle viciós, perquè només podem combatre la calor amb altes dosis d’aire condicionat que reclamen una energia que generarà més escalfor global.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Davant d’aquest panorama, només ens queda la poesia. En una d’aquestes onades terrorífiques, deshidratat i sense conhort, he tornat a Carner i al seu poema Símbols, una absoluta delícia que comença com una lliçó de retòrica, continua amb una descripció metafòrica i acaba amb un símil hilarant. Els símbols serveixen per entendre allò que no podem palpar, però que és present a les nostres vides: El Sol, la Lluna, “el foll estiu on som”. És pedra “que es torna brasa” i un aire “que es torna plom”. I la camiseta es converteix en una segona pell, perquè la suor “l’encasta” a la pell primera. Un estiu que és com una senyora “boteruda de natges”, enorme, que intenta pujar a un tramvia i no pot. “Damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa”. Arriben tres persones i l’ajuden, però “són pocs, una minyona, un noi i un d’Agramunt” per hissar-la i entaforar-la dins del tramvia.  L’estiu: la pesantor, la sensació d’abatiment colossal, la impotència. Carner el va escriure fa més de 100 anys. Potser sí que no han canviat tant les coses.

Temes: Calor