El debat d'investidura

Les raons d'un fracàs

La prioritat ja no és el confort moral d'una esquerra dividida, sinó que no es repeteixin les eleccions i els espanyols tinguin un Govern

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp49226583 leonard beard190726181128

zentauroepp49226583 leonard beard190726181128

Quan es compleixen tres mesos de les eleccions del 28 d’abril, els 26,4 milions d’espanyols que van anar a votar, el 71,7% del cens, es troben sense un Govern que pugui afrontar amb autoritat els grans problemes del país.I això després d’un debat d’investidura molt tens, en què els nous partits, els que deien encarnar la regeneració, s’han mostrat encara més matussers que els de la vella política.

Els ciutadans tenen, doncs, tot el dret a sentir-se decebuts, enfadats i frustrats. És cert que la capa protectora de la UE evita el perill immediat. Sense aquest paraigua, el temor dels mercats al desgovern castigaria la pesseta i és possible que llavors la dreta, i fins i tot Podem, haurien tingut una altra actitud. És cert que amb un sistema basc –on en la segona votació els nos estan prohibits i només es pot votar al candidat o abstenir-se– Pedro Sánchez ja estaria elegit. Però vivim al marc actual amb els seus actius i passius. I la investidura ha fracassat.

És un fracàs col·lectiu i hi ha múltiples culpables, però el candidat no ha complert la missió que li va encarregar l’electorat i el Rei. ¿Per què?

Sánchez no
ha aconseguit 
treure la investidura malgrat la forta pressió sobre Iglesias d’IU, ERC, el PNB i Bildu

Sánchez té raó en què el pes de 123 diputats (i pujant) és molt més gran que el dels 42 (i baixant) d’un partit inestable. I que seria un risc que Podem, un grup que se situa en un extrem europeu, gestionés Hisenda o Treball. Com va dir el portaveu del PNB Aitor Esteban a Iglesias, tenir la confiança social requereix temps i coherència. No aspres discussions sobre com assolir el cel. 

El precedent de Mitterrand

PABLO IGLESIAS ja va fer fracassar la investidura de Sánchez el 2016 després d’exigir la vicepresidència i el control del CNI. I acordar un Govern de coalició sense un previ programa comú i uns mínims de confiança és difícil. Mitterrand va governar a França dos anys amb els comunistes (de 1981 a 1983) només després d’haver guanyat les eleccions amb un programa comú. I la gran coalició alemanya CDU-SPD es manté des de fa anys amb un programa negociat, malgrat les diferències ideològiques, les desavinences polítiques i fins i tot els fracassos electorals. Amb resultats no excel·lents, però sí acceptables.

¿Per què Sánchez no va exigir la negociació, prèvia a la discussió de càrrecs, d’un programa comú? Creia que el model portuguès o danès –Govern de l’esquerra tova amb pactes amb l’esquerra radical que sap que no pot aplicar el seu programa– era el més convenient. I tenia raó perquè les diferències són profundes. Sobre Catalunya, amb la sentència del Suprem al forn. Però també sobre la política europea. El PSOE sap que –un cop en l’euro– l’autonomia en política econòmica i social no és il·limitada. Iglesias creu que Espanya pot inventar un nou model i que Alemanya i França hauran d’admetre el que els gurus de les facultats de Madrid creguin més convenient. ¿Qui és aquest Draghi davant un referèndum de Podem? Exagero, però poc.

Una coalició molt delimitada

Per això Sánchez no va voler negociar un programa comú i només va acceptar una coalició molt delimitada. Discutir el programa era admetre en públic que les diferències en l’esquerra són profundes i que el bon rotllo ni basta ni existeix.I que si no hi havia acord hauria d’explorar altres camins, la qual cosa també era complicat per l’evolució d’Albert Rivera, que està perdent les estrelles de la seva banda, i perquè la prioritat de Casado és reconstruir el PP que ha baixat de 137 a 66 escons. El més pràctic –va creure– era oferir la mà a Iglesias, que acabaria entrant en raó perquè el PSOE tenia millors cartes i Podem no podria suportar el cost d’impedir per segona vegada una investidura socialista. Ha estat a punt de passar–Iglesias va arribar a renunciar al Ministeri de Treball que dues hores abans exigia com una línia vermella–, però l’intent ha naufragat. 

Notícies relacionades

Ara l’urgent és tenir Govern. Sánchez té la legitimitat i el deure d’aconseguir-ho. Però ha d’haver après la lliçó. No pot repetir que vol un pacte progressista amb Podem, amb l’abstenció del PP i Cs (o d’un dels dos), perquè la investidura no depengui dels independentistes. Seria potser el millor, però tampoc va ser la fórmula amb què va treure la moció de censura. Si Sánchez no aconsegueix aviat un acord raonable amb Podem (està difícil perquè Iglesias, com Fraga amb l’Estat, creu tenir tota l’esquerra al cap) haurà de treballar sense complexos altres camins. La prioritat ara no és el confort moral d’una esquerra dividida, sinó que els espanyols tinguin Govern.