¿Governar sense Pressupostos?

Recordo Serrano perquè s’ho mereix i perquè sabia que la Constitució exigeix, en alguns casos, un mínim consens entre els grans partits. I sense aquest mínim la Constitució no funciona bé i condueix al bloqueig. ¿Què pensaria de la sessió de control d’ahir, en la qual Sánchez i Feijóo van tornar a mostrar-se una total falta de respecte i una animadversió mútua que en el món d’avui –Trump, Ucraïna, Gaza– a més de miop pot ser suïcida?

No ho sé i no voldria instrumentalitzar-ho. Però penso que tant Feijóo com Sánchez supediten la Constitució als seus interessos. La investidura és una peça clau de la Constitució i Feijóo fa com si ho ignorés. Considera que hauria de ser el legítim president, malgrat haver perdut la seva investidura. Va dir que havia vingut a Madrid "per guanyar Sánchez, no per insultar-lo". Té premi extraordinari a insultar-lo, però qui va tirar endavant la investidura –amb els vots dels diputats de la sobirania nacional– no va ser ell sinó Sánchez.

La llei més rellevant d’un país, però, és la de pressupostos. La Constitució exigeix al Govern que la presenti en temps i forma. I és clau per al funcionament harmònic de la Unió Europea. Els Pressupostos es poden haver de prorrogar, però cal presentar-los. I el 2024 no es van presentar. Hi havia una excusa, perquè Sánchez va ser investit el novembre del 23, i el primer semestre del 24 tot va estar dominat pel gran debat sobre la llei d’amnistia.

Però el 2025 –tot i que el Govern encara no ho confessa– tampoc hi haurà Pressupostos. I el previsible –no s’han ni iniciat els primers tràmits– és que tampoc n’hi hagi el 2026. És clar que, almenys en la despesa de Defensa, no hi podrà haver acord. Almenys amb Podem. ¿Tres anys amb els Pressupostos prorrogats del 2023, de la legislatura anterior?

El Govern té l’obligació de presentar els Pressupostos. És una exigència constitucional –tot i que no tan forçosa com la investidura– i si no s’aproven n’ha de treure les conclusions. No pot no presentar-los, però. ¿Per què, doncs, incompleix? Perquè no hi ha sanció clara i perquè no vol admetre que no té majoria. La va tenir per a la investidura, però no l’ha tinguda ni per governar amb normalitat ni per aprovar uns Pressupostos.

I governar sense majoria comporta desordre i molt soroll. Fixem-nos, per exemple, en la llei de les 37 hores. El Govern sap que s’havia d’haver negociat –com la reforma laboral– amb els agents socials, que causaria molts problemes a les pimes, i que no s’aprovarà perquè Junts –i potser tampoc el PNB– no hi votaran a favor. El ministre Cuerpo ho ha dit, amb mitges paraules. Però no es pot menysprear Sumar, que no és un soci parlamentari, sinó que forma part del Govern.

Notícies relacionades

Comissió al crèdit de Sánchez

¿Bicicletes estàtiques?

Tot i això, hi ha gent que creu que Sánchez ha de seguir. L’economia tira, hi ha més avantatges socials –excepte en el fracàs de l’habitatge– i, sobretot, no hi ha una moció de censura possible, la forma constitucional de fer fora un president. I la majoria alternativa previsible –el PP més Vox– esgarrifa molts espanyols i no és el que passa a Europa, on el PPE no vol quedar atrapat –ho hem vist a Alemanya, Polònia i Àustria– per l’extrema dreta.

Són raons. De curt termini, però. Un socialista molt rellevant –que no vol sortir als diaris– em diu que el primer és complir la Constitució. Presentar els Pressupostos i situar tothom davant les seves responsabilitats. Si els Pressupostos no surten, el Govern sabrà el que deu –i pot– fer. Però si no els presenta, esquivarà la Constitució, degradarà la normalitat democràtica, l’oposició recorrerà més al carrer –i a altres instàncies– i anirà perdent dignitat i legitimitat. No és el camí.