El declivi de l'imperi americà

És l’hora de fer balanç. No perquè un tingui certa edat, ni perquè el país es debati entre el passat i el futur, ni perquè a Europa reneixin els populismes dels anys 30. Ho és perquè emergeix la impressió que l’imperi americà, el dominant els últims 80 anys, sembla anticipar la seva possible substitució.

Els símptomes no són evidents. Recordo com, abandonat el patró dòlar el 1971, semblava que el dòmino monetari americà iniciava el seu ocàs. Eren els temps de la denúncia de l’anomenat ‘privilegi exorbitant’, segons el qual existia, i existeix, una marcada asimetria en les relacions globals: excepte els EUA, que poden imprimir dòlars per pagar la resta del món, els altres països han d’acumular divises per fer front a les seves obligacions. Després de l’emergència de l’euro, es va creure que aquesta situació es corregiria, i que els EUA no podrien continuar indefinidament mantenint aquest privilegi que, als 2000, es va expressar en els dèficits bessons (públic i exterior): més aviat que tard, el dòlar hauria de perdre el seu estatus. Però res d’això va passar, ni la dècada passada, ni durant la crisi financera, ni en els més de 10 anys transcorreguts des del seu esclat. De fet, la seva posició aquests últims 20 anys ha millorat força. 

Com ha demostrat el professor de ColúmbiaAdam Tooze al seu ‘Crashed: How a decade of financial crisi changed the World' (2018), la crisi financera va reforçar el paper de la Reserva Federal americana (Fed), que es va convertir, en els pitjors moments de la crisi, en el prestador del planeta última instància, prestant dòlars als bancs globals. I avui, a la que apareixen tensions geopolítiques o temors de recessiórecessió, el dòlar es reforça, faci el que faci la Fed, reflectint el seu inestimable paper com a moneda refugi.

L’auge de la Xina

Però si en l’àmbit monetari els símptomes de declivi brillen per la seva absència, en altres aspectes de les relacions econòmiques i polítiques globals s’acumulen els que indiquen debilitat. Només cal recordar com, a finals dels 90 i després de la suspensió de pagaments de Rússia el 1998, el consens dominant apuntava que l’única ‘megahipersuperpotència’ resultant de la guerra freda havien sigut els EUA i que, per això, havien d’utilitzar el seu poder anant amb compte. Només han passat 20 anys i aquesta Amèrica tan extraordinàriament poderosa ha començat a veure’s desbordada per l’emergència de la Xina. L’exemple més precís d’això és, justament, la política ‘America first’ de Donald Trump.L’augment dels aranzels americans fins al 25% per a uns 200.000 milions de dòlars d’importacions xineses, i l’amenaça d’estendre-la a 300.000 milions més, al costat d’una política similar per a Europa, la resta de l’Àsia i els seus socis canadencs i mexicans, no té res de domini imperial. És, simplement, una posició defensiva davant l’auge xinès incontenible en l’àmbit econòmic (aviat superarà els EUA en PIB en dòlars), comercial, financer (la Xina és el principal creditor del govern americà) i, finalment, tecnològic i militar.

L’avanç de la Xina qüestiona de soca-rel elllarg domini americà. Per això no és d’estranyar el creixent interès sobre la trampa de Tucídides. A la seva ‘Guerra del Peloponès’, el famós historiador va relatar com l’ascens del poder naval atenenc desafiava la supremacia militar espartana, reforçada després de les invasions perses de 492 i 480 aC: el conflicte que va emergir ha sigut considerat com el patró clàssic de la inevitabilitat de la guerra quan la superpotència dominant es veu amenaçada. Una síntesi d’aquesta visió es troba a ‘On the origins of war and the preservation of peace’ (1966), de l’historiador conservador americà Donald Kagan, on traçaparal·lelismes molt raonables entre les guerres mèdiques, les púniques, la primera guerra mundial i la guerra freda.

Ocàs inevitable

Notícies relacionades

Els EUA pugen un 25% els aranzels a milers de productes de la Xina

El fantasma de la recessió sobrevola l'economia mundial

És cert que res està escrit. I que ningú pot preveure com finalitzarà el pols sinoamericà, com apunta Graham Allison en el seu il·lustratiu ‘The Thucydides trap: are the US and Xina destined for war?’ (2017). Però no tirin a un pou sense fons el que Trump i l’Administració americana estiguin disposats a patir econòmicament amb la imposició d’aquests aranzels, i les possibles represàlies xineses, abans queacceptar passivament el que sembla el seu ocàs inevitable.Perquè és una de les respostes possibles, fins i tot a costa de portar el món a una novarecessió.

Per això, si ahir el clàssic postulava que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans, avui, a la llum del que està passant i del que sembla que ens espera, es podria afegir que la guerra comercial també ho és.