Quanta dignitat

Van arriscar i van perdre. La justícia es va prendre seriosament les seves paraules. També la majoria dels ciutadans. Els que hi estaven a favor i els que s’hi oposaven. ¿Com no fer-ho si encara parlen del mandat democràtic de l’1-O? Cada dia de judici cau una mica més el delicte de rebel·lió i es despulla la gran pantomima que va ser tot. Bé per als presos, regular per a una societat que queda macada, per no dir ferida. Els que durant mesos van clamar contra el dèficit democràtic del procés queden ratificats, però continuen sense ser acceptats. Fer un cop d’ull a les xarxes és comprovar que encara es reparteixen carnets de traïdors...Traïdors a un miratge.

Hi ha una cosa terriblement ofensiva en aquesta retòrica, meitat esplai meitat grandiloqüència llibertària, que tan bé ha connectat amb el sentiment d’una gran majoria de la classe mitjana i acomodada. Tan cursi, tan melosa però alhora tan nociva per a qui en queda exclòs. Un succionador de paraules belles que expulsa als marges del deshonor els laics de la doctrina. És la revolució de la “dignitat”, de la “bona gent”. ¡Però si van mentir més que parlar! Josep Rull va afirmar que el Tribunal Constitucional“no té autoritat moral per haver-se deixat instrumentalitzar pel Govern”. I potser té raó, però sorprèn que encara es permeti alliçonar-nos en termes d’ètica. Ja està. Ens van enganyar. Tant de bo surtin com més aviat millor de la presó. Però que aparquin les lliçons de moral...Per dignitat.