Espanya es trenca... socialment

Poc podia imaginar-se Rajoy quan acusava el president Zapatero que amb la seva política "Espanya es trenca”, que sis anys després d’haver arribat ell a la Moncloa, no només s’aguditzaria el conflicte territorial fins a nivells sense precedents, sinó que la ruptura social entre espanyols assoliria els elevats nivells en què està ara, segons un informe fet públic pelBanc d’Espanya aquesta mateixa setmana.

És important que el Banc d’Espanya s’hagi unit als molts informes recents que alerten que la desigualtat social s’està convertint en un problema a Espanya perquè el seu nivell afecta negativament el creixement econòmic. Del contingut de l’informe s’han de destacar les següents idees: la desigualtat ha crescut durant la crisi, però amb prou feines s’està atenuant amb la recuperació; la desigualtat més gran s’ha traduït en un empitjorament relatiu delsnivells baixos de l’escala; la desigualtat de la riquesa és més gran que la de la renda; la desigualtat salarial és més gran que la de larenda familiar, pel paper compensador que han jugat les pensions; la desigualtat salarial és més gran en termesd’ingressos mensuals que en salaris hora a causa de l’elevada temporalitat; les diferències en el consum de les llars són més baixes que les existents en la renda gràcies alsestalvis  i al crèdit; tot i que la desigualtat en renda neta és més baixa que en renda bruta, la progressivitat de l’IRPF a Espanya és més baixa que a la mitjana de l’OCDE i determinats serveis públics tenen un paper compensador molt important.

Impacte negatiu en el model econòmic

En vista d’aquestes dades, és evident que estem davant d’un dels problemes importants del nostre país. Pel seu impacte negatiu sobre un model econòmic basat en el consum intern, però, sobretot, perquè la ruptura de la cohesió social i el risc que es faci crònic un elevat nivell de pobresa estructural que sigui resistent a les mesures tradicionals, significa una perillosa ruptura social entre ciutadans en el gaudi dels seus drets.

És cert que hi ha una part del fenomen que és generalitzat: estem davantd’un model de creixement mundial menys inclusiu que altres d’anteriors, en part per la globalització econòmica de tots els factors productius tret de la mà d’obra i, també, pels impactes de la revolució tecnològica en marxa que colpeja, de manera especial, els treballadors menys qualificats.

Però, a Espanya, hem d’afegir elements diferencials propis que expliquen el nostre elevat nivell de desigualtat. En concret, les polítiques posades en marxa per fer front a la crisi i, sobretot, el fet de mantenir-les durant la recuperació. Llegint l’informe del Banc d’Espanya són clars els elements que influeixen en la nostra desigualtat més gran: el mercat laboral, la fiscalitat i les polítiques públiques.

Retallades i reformes 

I, en aquest sentit, les retallades pressupostàries en sanitat, educació i pensions, les reformes fiscals a favor de les rendes més altes i de la seva riquesa acumulada i la incapacitat per abordar la nova pobresa, configuren un elenc de mesures polítiques adoptades pel Govern de Rajoy que han jugat a favor de la tendència a la desigualtat imposada per la crisi.

I, sobretot, la reforma del mercat laboral que potencia la desigualtat salarial en la seva triple dimensió: incapacitat per crear ocupació al mateix nivell que els països del nostre entorn (continuem duplicant la taxa mitjana d’atur de l’eurozona); imposició d’un model contractual que afavoreix la precarietat laboral com a sistema i deteriorament de la capacitat negociadora dels treballadors sobre els salaris.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Així, amb decisions polítiques que limiten l’anomenada predistribució salarial i altres que deterioren la posterior redistribució de la renda a través de les polítiques públiques, no ens hauria de sorprendre que la desigualtat social hagi pujat i amenaci de consolidar-se mentre no corregim aquestes polítiques.

Si, a més, com defensa l’informe, el nucli essencial de la lluita contra la desigualtat social és aconseguir una ocupació de qualitat i ben retribuïda, continuar com fins ara no serà suficient. Necessitem incorporar un nou model productiu que abordi tres reptes: eixamplar l’oferta agregada per crear tota l’ocupació necessària, per absorbir tota la quantitat de persones que volen treballar; preparar els treballadors per als nous llocs de treball que venen associats a la digitalització i a la intel·ligència artificial, i reforçar la capacitat negociadora dels treballadors sobre les condicions de contractació, ocupació i retribució en les empreses. Perquè sense fer res aquest problema no desapareixerà.