La calor dels diners, per Jordi Sevilla

El ràpid escalfament de l’Àrtic ha afectat la circulació del corrent en raig d’aire procedent de la regió euroasiàtica i aquesta desacceleració permet acumular calor extrema que la resta del món estem vivint en forma de cinc onades de calor extrema d’una durada superior al normal. Tal com van dir els científics, l’escalfament del planeta –ja inevitable, només discutim quants graus augmentarà, sobretot perquè no estem complint l’aplaudit Acord de París– incrementa la freqüència i intensitat de fenòmens com les sequeres/precipitacions extremes, desglaç dels casquets polars, desforestació, etc.

Grans incendis.

Assenyala l’ONU que el nombre de grans incendis (més de 500 hectàrees) ve creixent en els últims anys i continuarà fent-ho. La seva previsió és que el 2050 siguin un 30% més que ara arreu del món.

A Espanya, el 2022 serà el pitjor any del segle, amb 200.000 hectàrees cremades. I les causes són conegudes i estan associades a l’emergència climàtica: la falta d’aigua a terra per la sequera, l’augment de la temperatura, però també que no ens estem prenent seriosament la prevenció. Així, augmenten els matolls per l’abandonament del bosc i dels terrenys cultivables, hi ha absència de planificació urbana tenint en compte els riscos d’incendis i escassa atenció pressupostària a les tasques de prevenció i posterior recuperació de la superfície cremada.

Pocs països compleixen les recomanacions de dedicar dues terceres parts del pressupost a prevenció i recuperació i només un terç a extinció. Això implica fer el que ja sabem: els incendis s’apaguen a l’hivern, sobretot si, junt amb personal especialitzat, utilitzem les noves tecnologies com la Intel·ligència Artificial, satèl·lits i drons, per prevenir.

Sequera.

Sempre hi ha hagut sequeres. Però des de principis de segle n’ha crescut un 30% el nombre i, sobretot, la intensitat, i se n'estén la influència a zones i països fins ara exempts d’aquest risc. I no anirà a menys: per al 2050, l’ONU calcula que tres quartes parts del planeta estaran afectades per estrès hídric, cosa que convertirà 200 milions de persones en migrants climàtics per falta d’aigua per beure i, sobretot, per cultivar.

La confluència de dos fenòmens ajuda a explicar-ho: les pluges estan bastant per sota del normal (a Espanya, un 25%), malgrat l’aparença lligada a l’augment de pluges torrencials i des de la dècada dels 60 la quantitat d’aigua consumida al món s’ha duplicat. Tot i així, 2.200 milions de persones no tenen avui accés a l’aigua potable.

El nivell dels embassaments espanyols està al 40% de la capacitat i l’aigua s’ha convertit, clarament, en un recurs bàsic escàs. Malgrat això, les cases espanyoles consumeixen, de mitjana, més que la mitjana europea, continua creixent el regadiu, de vegades, explotant de manera il·legal, tot i que tolerada, els aqüífers subterranis i les nostres tarifes per consum d’aigua són de les més baixes del continent. En cas de no fer res, més de la meitat del nostre país tindrà estrès hídric permanent i veurem problemes creixents de proveïment d’aigua tant per a l’agricultura, com per al consum humà.

Contra la distòpia

Si ha arribat fins aquí, lector, és el moment de recordar-li que tot l’anterior no està escrit seguint la moda tremendista que envaeix les xarxes socials, i fins i tot, els mitjans de comunicació. És una explicació basada en dades i en el coneixement dels experts.

Dues preguntes hem d’aclarir: ¿com hem arribat a aquesta situació? ¿Per què no fem les coses que sabem que hem de fer per contrarestar-la? Sense entrar en profunditats sobre la naturalesa humana i fins a quin punt la mou, o no, el coneixement i la raó (sobre això m’estenc al meu últim llibre ‘La España herida. Seis brechas sociales y como corregirlas’. Deusto) és evident que el sistema econòmic que hem desenvolupat en els últims dos-cents anys, i que tant progrés ens ha proporcionat, està basat en dos principis fonamentals: la consideració de la natura com a qualsevol altre actiu que es pot explotar i la maximització del benefici dels amos del capital sobre qualsevol altra consideració. Una combinació que ha tingut com a efecte col·lateral provocar el canvi climàtic a la Terra. Parafrasejant el títol de la pel·lícula de Scorsese basada en una novel·la de Walter Tevis, estaríem vivint avui els efectes negatius de la calor dels diners, considerats com a patró exclusiu de totes les coses.

Per això, de cara al futur, és imprescindible canviar aquest model econòmic per evolucionar cap a un altre que tingui com a valors principals: economia circular i capitalisme de ‘stakeholders’, en tots dos casos, amb una presència activa de l’estat com a defensor del bé comú. Així ho estan proposant –i fent– els sectors més civilitzats del capitalisme mundial. Esperem que aquesta transició necessària no es vegi obstaculitzada per polítics mediocres i populistes, sense cap més visió que el seu propi melic. Perquè, com diuen els membres del grup Rebel·lió Científica, s’ha d’exigir tolerància zero cap als que frivolitzen sobre el canvi climàtic i els seus efectes ja tangibles. En paraules d’ells: «No s’hi val la visió política curtterminista o ideològica que no tingui l’aval científic, quan el que està en joc és la supervivència de l’espècie humana».

Noves previsions sobre l’imprevisible.

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

El Fons Monetari s’ha unit a la revisió de previsions com a conseqüència de la guerra d’Ucraïna. I constata el mateix que la resta: la guerra desaccelera el creixement mundial, sobretot el 2023 i augmenta aquest any la inflació, tot i que baixarà molt l’any vinent. En tots els casos, Espanya creixerà per sobre de la mitjana de l’eurozona i continuarà creant ocupació, tot i que es retarda la data en la qual recuperarem el nivell de PIB previ a la pandèmia.

En aquest context, el sostre de despesa presentada pel Govern per als Pressupostos 2023 admet dues lectures: en termes absoluts, és expansiva, la despesa més elevada de la història. Però, si descomptem la inflació decreix en termes reals, com a percentatge del PIB està per sota del del 2021 i, ja que els ingressos s’apugen més que la despesa, el dèficit es redueix com passa amb els pressupostos restrictius. ¿A quina versió s’apunta?